honor

(Barcelona, 27 d’octubre de 1897 – B. 19 de gener de 1977). Llicenciat en medicina Barcelona el 1921, doctor el 1922, va treballar a l’Hospital de la Santa Creu amb els doctors Manuel Corachan i Enric Ribas i Ribas. Durant alguns anys es dedicà també a la medicina laboral, des del punt de vista dels […]

(Saragossa, 22 de juliol de 1887 – Barcelona, 22 de gener de 1973). Llicenciat en medicina a Saragossa, feu les oposicions de sanitat militar, essent enviat al Marroc el 1909. L’any 1910 guanyà una plaça de professor auxiliar de patologia quirúrgica de la facultat de medicina de Madrid, essent-ho en propietat el 1928. Fou metge

(n. Madrid – m. 1960). Ha estat una de les personalitats més importants de la medicina interna a Espanya a la primera meitat del segle XX. Llicenciat i doctor per la universitat de Madrid, treballà en tots els camps de la medicina interna, destacant principalment en l’estudi de l’endocrinologia, matèria de la qual fou nomenat

(Barcelona, 1899 – New Haven, USA, 1957). Era membre corresponent de la RAM de B. per premi des de l’any 1936. Estudià a Barcelona, llicenciant-se el 1925, quan ja havia publicat alguns treballs. Treballava al Laboratori Municipal on fou un dels últims deixebles de Ramon Turró. Va obtenir una beca per anar a l’Institut Pasteur

(Wolfurt, Àustria, 15 de gener de 1885 – Viena, 20 de gener de 1973). Estudis de medicina a Viena, on es doctora l’any 1911. Cirurgià dedicat principalment al tractament de les lesions per accidents, en bona part els de treball. creador d’una escola que fou en el seu temps un dels grans centres d’aprenentatge de

(n. Königsberg, – m. juliol 1965) Metge alemany, dedicat a l’estudi de les malalties cutànies, va treballar en molts cap,s entre ells l’estudi dels mecanismes naturals de defensa de la pell, i el mantell àcid. Va ser cap del departament de Dermatologia de la universitat de Munich. Havia estat designat per a presidir el XIII

(Santiago de Compostela, 10-03-1866 – id. 21-03-1961). Catedràtic d’Anàlisi Química de la facultat de Farmàcia de Barcelona (1888), de la que va ser degà. Membre de la RA de Ciències i Arts. Ingressà com a membre numerari de la RA de Medicina de Barcelona el 12 de febrer de 1898. Es traslladà a la universitat

(Lochfield, Escòcia, 1881 – Londres, 1955). Llicenciat en medicina a Londres l’any 1906. Es dedicà principalment a la bacteriologia, treballant al St. Mary Hospital de Londres. L’any 1921 va fer el descobriment de la lisozima, enzim que és a les llàgrimes, la saliva i altres fluids, amb acció antimicrobiana. El seu treball més important fou

(París, 5 d’agost de 1876 – Souelha, Marroc, 28 de febrer de 1950). Feu els estudis de medicina a París, on presentà la tesi “Essais d’instrumentation et de techniques nouvelles de sutures” (1908). Va destacar en la creació d’instrumental quirúrgic. Uròleg, el 1934 fou president de la Societat Francesa d’Urologia i el 1948 membre de

(Würzburg, 24 de desembre de 1878 – m. 16 de setembre de 1955). Fill d’un cirurgià conegut, es va doctorar en medicina a Strasbourg l’any 1903. Catedràtic de Medicina interna de Marburg (1816), Frankfurt (1920) i de Berlín a la Charité (1927). Va estudiar principalment la patologia de l’aparell digestiu (ulcus, malalties del fetge i