(Barcelona, 15 de setembre de 1883 – Madrid, 9 de maig de 1950). Matemàtic, físic i enginyer. Va fer els primers estudis a Alemanya. Llicenciat en Ciències físiques i matemàtiques, l’any 1904 per la Universitat de Barcelona, el 1905 va presentar dues tesis a Madrid, per obtenir els graus de doctor en Física i Matemàtiques. També va fer estudis d’enginyeria. Catedràtic de Mecànica Racional de Saragossa (1907) i d’Acústica i Ôptica de Barcelona (1908). El 1932 va passar a la universitat de Madrid. El 1909 fou membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts i des del 1911 també ho fou de l’Institut d’Estudis Catalans, (i el 1946 seria membre de la Real Academia Española). Va dirigir la instal•lació del servei de telèfons de la Mancomunitat de Catalunya i fou director de les obres del metro de Barcelona, inaugurat el 1926. Fou el promotor de la visita d’Albert Einstein a Barcelona el mes de febrer de 1923. Un asteroide, el 2399 porta el nom de “Terradas”. Va ingressar a la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona el 15 de desembre de 1915, aleshores en qualitat de “soci de mèrit”, que després s’igualà a la categoria d’Acadèmic d’Honor.

(n. San Pedro de Soba, Santander, 21 de juliol de 1864 – Buenos Aires 20 de febrer de 1946). Emigrat de molt jove a l’Argentina, va estudiar medicina a Buenos Aires, llicenciant-se l’any 1890. Es doctorà amb una tesi sobre l’anatomia del mediastí, i el 1894 ja era catedràtic d’Anatomia de la facultat de Medicina de B. Aires, on va fer una tasca docent important. . Exercí com a cirurgià i fou director de l’Hospital Español. Autor d’un text “Curso de Anatomia Topográfica” (1911). L’any 1920 va viatjar a Espanya, essent nomenat Doctor Honoris Causa de la Universitat de Madrid i Acadèmic d’Honor de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona (13 de març de 1920). També fou promotor del viatge de molts intel•lectuals espanyols a l’Argentina, entre ells August Pi-Sunyer. Entre es seves aportacions a la tècnica quirúrgica una d’elles fou la incisió retroauricular, en forma de J, per a l’extirpació de la paròtida.

(Petilla de Aragón, Navarra, 1 de maig de 1852 – Madrid, 17 d’octubre de 1934). Ha estat la personalitat màxima de la ciència espanyola del seu temps. Premi Nobel de Medicina de l’any 1906, les seves aportacions al coneixement de l’estructura del sistema nerviós, han estat fonamentals, principalment l’estudi de les connexions interneuronals: sinapsis, fet que ha tingut una gran influència en el desenvolupament de les neurociències. Havia estat catedràtic d’Histologia i Anatomia Patològica de la Facultat de Medicina de Barcelona durant poc més de quatre anys, de 1887 a 1892. L’Acadèmia que no l’havia pogut tenir entre els seus membres, probablement per la poca durada de la seva estada a Barcelona, li va atorgar el títol d’Acadèmic Honorari l’1 de maig de 1922, en el seu setantè aniversari.

(Bon Carre, New Orleans, Louisiana, USA, 1860 – m. 24 de setembre de 1957). Ha estat considerat com el cirurgià més actiu en la introducció del tractament quirúrgic dels aneurismes vasculars, i primera autoritat mundial en el seu temps sobre aquest tema. Fill de Narcís Hereu, metge empordanès emigrat als Estats Units, i de J. Matas) va mantenir sempre els seu contacte amb la família de Sant Feliu de Guíxols, poble de la seva mare. Va adoptar el cognom matern, Matas, deixant el patern per a la lletra intermèdia. Fou professor de la Tulane University, la biblioteca de la qual porta el seu nom. Membre d’honor de l’Acadèmia de medicina de Barcelona des de l’1 de febrer de 1923.

(1884- m. 6 de juliol de 1954). Professor de Clínica Obstètrica de la Universitat de Chile, i també dedicat a estudis sobre l’ensenyament de la medicina. El 19 de desembre de 1924 va ingressar com a Acadèmic d’Honor. L’any 1929 va participar en el projecte de creació de la Universitat Catòlica de Chile, essent el primer degà de la seva facultat de medicina. Va ser un dels fundadors i el primer president de la “Sociedad Chilena de Obstetricia y Ginecología”, l’any 1935. Ho va ser en els triennis 1935-1937 i 1941-1943.

(Galatz, Romania, 1 d’agost de 1874 – París, 5 de setembre de 1953). Immunòleg d’origen romanès que va fer el seu treball a l’Institut Pasteur de París. Va fer els estudis de medicina a Bucarest, essent deixeble de Victor Babes a l’Institut de Bacteriologia de Bucarest. El 1898 arriba a França. Després d’una estada curta a Frankfurt, amb Ehrlich, ingressa el 1900 al laboratori que Ilya Metchnikoff dirigeix a l’Institut Pasteur. El 1902 prsenta la seva tesi sobre l’estudi de les Mastzellen. El 1926 és professor de l’Institut Pasteur. El 1928 és membre de l’Acadèmia de Medicina de París. Els seus treballs més importants fan referència a la serologia de les malalties infeccioses, i l’epidemiologia, en particular de la poliomielitis. Fou autoritat mundial en l’estudi del virus de la poliomielitis. També va destacar en l’estudi de la serologia de la sífilis. Va ser proposat candidat al Premi Nobel de Fisiologia o Medicina en tres convocatòries diferents entre els anys 1922 i 1931, obtenint avaluació positiva els anys 1930 i 1931. Ingressà com a Acadèmic d’Honor el 16 de maig de 1925.

(Leczyca, Polònia, 27 de juny de 1886 – París, 5 de maig de 1953). Doctor en ciències, bioquímic, d’origen polonès, que va fer la seva carrera científica a França i Bèlgica. Va estudiar a Lodz, va fer el doctorat en ciències naturals a Berna i el 1911 era a l’Institut Pasteur de París. Es va naturalitzar francès l’any 1915, i el 1921 va presentar a París, la tesi sobre “Anaphylaxie et toxicité par contact”. Entre les seves línies de treball destaquen els estudis sobre la determinació de la càrrega elèctrica dels líquids; la química de les solucions col•loïdals i les seves aplicacions industrials; la farmacodinàmia dels col•loïdes. També va fer estudis sobre història de la ciència i biografies de grans científics francesos (Claude Bernard, Lavoisier, Pasteur, D’Arsonval). Igualment va ser professor a l’Institut des Hautes Études de Belgique. Va ingressar a l’Acadèmia el 16 de maig de 1925.

(San Isidro de Lules, Tucumán, Argentina, 15 d’octubre de 1861 – Buenos Aires, 21 de juny de 1931). Fou metge i polític. Va fer els estudis de medicina a Córdoba i Buenos Aires, llicenciant-se el 1886. Autor de treballs sobre el paludisme (1891, 1894) i les aigües minerals del nord del país. Va ser catedràtic de Història Natural Mèdica, i després (1900), de Clínica Obstètrica, de la Facultat de Medicina de Buenos Aires, de la que fou degà. Membre de l’Acadèmia de Medicina Argentina, en fou president en tres períodes: 1906-08, 1920-21 i 1924-26. Va impulsar la construcció de la Morgue de Buenos Aires. Dedicat a la política fou president de la cambra de diputats els anys 1908 i 1909. Ingressà a l’Acadèmia el 4 de maig de 1928.

(Barcelona, 15 d’abril de 1853 – Madrid, 14 d’agost de 1933). Cirurgià format a l’escola de Salvador Cardenal, llicenciat el 1882 i doctor el 1883 amb la tesi “De la acción fisiológica de la digital y su empleo en las afecciones del corazón”. El 1893 entrà com a cirurgià a l’Hospital de nens pobres de Barcelona i fou un destacat cirurgià infantil. Va fer oposicions a càtedra d’anatomia l’any 1898, i després guanyà la de Ginecologia de Madrid (1902). S’integrà plenament a la vida de la capital. Fou obstetra de la reina Victòria, membre de l’Acadèmia de Medicina de Madrid, 1906, amb un discurs sobre “Tuberculosis genital de la mujer”. Fou degà de la facultat de medicina, 1916 i president de l’Acadèmia Nacional de Medicina, 1928. La seva obra escrita fou molt extensa, destacant un “Tratado de cirugía de la infancia” (B, 1901), “Tratado de Obstetricia” (B, 1907) i “Tratado de Ginecología” (M, 1918). Va ingressar a l’Acadèmia el 20 de maig de 1932.

(Oberuzil, St. Gallen, Suïssa, 9 de març de 1877 – Zurich, 5 d’agost de 1950). Bioquímic suís. Va estudiar medicina a la universitat de Basilea. Professor de la universitat de Halle-Wittenberg, que en el seu temps va ser considerat una de les primeres autoritats mundials en el desenvolupament de la bioquímica. Va tenir molts deixebles de diferents països, entre ells, Manuel Dalmau de l’Institut de Fisiologia de Barcelona. Les seves aportacions a la metodologia de laboratori van ser molt nombroses i diverses proves van rebre el seu nom. Féu aportacions notables al coneixement dels aminoàcids i les proteïnes. El 1932 fou president de l’Acadèmia Leopoldina (oficialment fins el 1950). Fou considerat col•laborador del govern nazi, deportat l’any 1945, tot i que aviat pogué passar a Suïssa. Havia tingut 51 propostes, en 16 anys diferents per al premi Nobel. La seva obra, àdhuc la científica, ha estat discutida i revisada anys després de la seva mort. Ingressà a l’Acadèmia en la “fornada” del 17 de juny de 1932.

(Nice, 12 de juliol de 1863 – París, 29 d’octubre de 1933). En ingressar a l’Acadèmia, en la sessió del 17 de juny de 1932, era una de les personalitats més respectades de la medicina del seu temps, principalment pels seus treballs per a introduir una vacuna contra la tuberculosi, el BCG. Nascut a Niça, de petit la feina del pare, funcionari de prefectura, el van fer voltar molt. El 1881 va entrar a l’Escola de Medicina Naval de Brest. El 1883 va, com a ajudant metge de la marina, a l’expedició a Xina. Després anirà a l’Àfrica Occidental i Equatorial, i estarà durant dos anys a Saint-Pierre-et-Miquelon. Quan torna a França s’incorpora a l’Institut Pasteur. Organitzarà la filial de Saigon, i per desig personal de Pasteur dirigirà l’Institut de Lille, des de 1895, durant vint-i-cinc anys. La seva obra va ser molt àmplia. Havia tingut 77 propostes, en 16 anys diferents , entre 1907 i 1933, per a la concessió del premi Nobel. ------------------------------------------------------- ALBERT CALMETTE, MEMBRE D’HONOR DE LA REIAL ACADÈMIA DE MEDICINA DE BARCELONA, 1932. Albert Calmette (1863-1933) ha estat un dels grans personatges de la medicina del seu temps, pels seus treballs en els camps de la bacteriologia, la immunologia i principalment de la prevenció de la tuberculosi. El seu nom, lligat al BCG, fou conegut arreu en el seu temps. Fou un dels metges que, sense haver-lo rebut, va tenir més propostes pel premi Nobel. La seva relació amb els tisiòlegs catalans, principalment Lluís Sayé, va fer que fos escollit acadèmic d’honor de la Reial Acadèmia de Medicina, aleshores de Barcelona, el 17 de juny de 1932. Vida. Metge de la marina. La primera part de la vida de Calmette va ser molt moguda, tant en els anys d’infància i adolescència, com en els primers temps de metge quan, com a metge de la marina va haver de viatjar molt, per tots els continents. Després, als 32 anys, ja té una feina més fixa a la metròpoli, com director de l’Institut Pasteur de Lille. Va néixer a Niça el 13 de juliol de 1863. El seu pare era prefecte del departament, i en aquesta carrera d’alt funcionari el va seguir a diferents llocs. La mare havia mort quan Albert teia dos anys. Va fer els estudis primaris a Clermont-Ferrand, a París i a Brest, on va tenir el títol de metge de la marina, de l’armada, el 1883. Als vint anys fou destinat a l’extrem orient, a la guerra de Xina, on per un accident va perdre gairebé l’oïda. Hi va estar dos anys, 1883 a 1885. Després passa a la campanya d’Àfrica, al Gabon i Congo. El 1886 es doctora en medicina i de 1888 a 1890 està dos anys a Terranova, Saint-Pierre-et-Miquelon. Allà ja fa estudis de bacteriologia, i un treball sobre una formació vermella del bacallà, deguda al procés de conservació. Té un permís curt per estar a París, amb Pasteur, que serà decisiu en la seva vida. Després ja es decana més per l’estudi de la micerobiologia i la inmunitat. Nomenat pel mateix Pasteur és encarregat de crear i dirigir un Institut Pasteur a Saïgon, a l’Indoxina, on hi està entre 1891 i 1894. Finalment el 1895 es radica a Lille. Aleshores ja té una bona fama com a treballador molt actiu i investigador. Potser el treball més important que ha fet fins ara, és el descobriment d’un sèrum antiofídic, pel tractament de les mossegades de serps verinoses, principalment la cobra. Aquesta aportació va ser molt útil i va permetre salvar moltes vides, en un tema que feia molta por a la població exposada. El propi Calmette, mossegat per una cobra, en va poder comprovar la utilitat. A més d’aquest fet puntual, el servei a la marina en terres de climes molt diferents va afectar alguna vegada la salut de Calmette. L’Institut Pasteur de Lille. Després fa la seva obra principalment de del Lille, on va estar més de vint anys, entre ells els de la guerra de 1914, amb la ciutat ocupada pels alemanys i la seva dona, com altres dones de la ciutat, retingudes com a ostatges a Alemanya. Va escriure un llibre important, el manuscrit del qual va guardar durant dos anys en una caixa sota terra, “L’infection bacillaire et la tuberculose”, per risc de destrucció física de l’edifici on hi havia l’Institut. Es publicarà el 1920- El seu treball va ser molt ampli. Destaca el pla de depuració de les aigües residuals de la ciutat de Lille i l’estudi de l’anquilostomiasi. Però el que ha restat més és el seu intent, juntament amb Camil Guérin, veterinari, per aconseguir una forma de bacil atenuada, que permeti una vacunació. Després de dues-centes trenta passades, en un cultiu biliat amb patata glicerinada, obté el que fou conegut com a BCG. La seva aplicació és la gran fita de l’última etapa de Calmette. L’eficàcia del BCG va ser discutida en alguns aspectes, com a medi de vacunació. A Catalunya Lluís Sayé, que tingué molta relació amb Calmette, en fou el gran defensor, i gairebé apòstol. Calmette estar a Lille fins el 1919 i després passà a París, com a sots-director de l’Institut Pasteur. De tota manera el tema estava sota una gran discussió, no tan sols pel BCG, sinó per un entorn molt més antic, amb dubtes sobre el mateix bacil de Koch, com a causa real de la tuberculosi. Això ningú ho discutia massa, però si la uniformitat del bacil. Una era la forma descrita per Robert Koch, coneguda des del 1885. Una altra era considerar si el bacil era fix, o era una fase evolutiva d’un microorganisme que canviava la seva morfologia, des d’un cocobacil inicial, a diverses fases, on el propi bacil de Koch típic, seria la forma delta. Abans hi havia una forma alfa, innocua, que podia permetre la vacunació. Aquesta va ser per exemple la visió de Jaume Ferran, que va estar en el centre d’una aspra polèmica. En aquesta mateixa línia, acceptant fins i tot l’existència d’una forma de virus filtrable, va treballar Conrad Xalabarder. Bé el terreny era relliscós, tot i la utilitat que es donava al BCG. Els resultats de la seva aplicació foren importants, disminuint la morbilitat. El mecanisme d’actuació era difícil d’interpretar. Això pot explicar la reticència de l’Acadèmia sueca en concedir el premi Nobel, per l’aportació a un tema que no estava tancat. Hi hagué, a més, el drama de Lübeck, amb complicacions en nens que s’havien vacunat amb BCG, Després d’un procés va quedar clar que la causa no era atribuïble al BCG, però el tema seguí candent. Calmette en va patir molt. Va morir a París el 29 d’octubre de 1933, just als setanta anys. A bansda d’això va tenir reconeixements nombrosos i amplis en molts països. Alguns hospitals, col•legis i Lycées a França porten el seu nom. Àdhuc hi hagué un vaixell de transport de mercaderies, al sud-est asiàtic, que es digué “Albert Calmette”. També la seva imatges està en segells de correus d’alguns païssos (França, Bèlguica, URSS). La relació amb Barcelona. Ja s’ha dit que Calmette fou acadèmic d’honor de la RAM de Barcelona, l’any 1932, entrant en una “fornada” en la que també foren nomenats Emil Abderhalden, Walter Cannon i Karl Neuberg. La relació va venir principalment per la part de Lluís Sayé, que era un ferm partidari de la BCG. Sayé sovintejava, des de feia alguns anys, els viatges a París, a l’Institut Pasteur, del que Calmette era sotsdirector. I Calmette havia vingut a fer cursets a Barcelona. L’any 1932, en sessió de 31 de maig, havia estat a l’Acadèmia i presentat una comunicació, el doctor Abelardo Sáenz, uruguaià, però col•laborador directe de Calmette a París. El tema fou “Estado actual de los estudios sobre la vacunación antituberculosa con el BCG para la profilaxis de la tuberculosis humana”. Presidí la sessió el doctor Pi-Sunyer En els Annals de l’any 1933, es recull la sessió de 24 de novembre de 1933, en que Sayé fa l’elogi de l’obra d’Emile Roux i Albert Calmette, que havien mort amb pocs dies de diferència, i feia menys d’un mes. És un treball personal i sentit. Molt més tard, al cap de trenta anys, Sayé fa una disertació també a l’Acadèmia, sobre “La conmemoración del entenario del nacimiento de Albert Calmette”. En que explica els actes fets a París, octubre de 1963. El doctor Miret diu en el seu treball doctoral assenyala la relació de Sayé amb Calmette, “amb qui l’uní una forta amistat. Aquest visità el dispensari de Radas, i donà cursets als metges de Barcelona en diferents ocasions”. Cornudella en la història de la pneumologia a Catalunya, recorda també aquesta docència de Calmette i aporta una fotografia de Calmette i Guérin, amb altres vint-i-una persones del curset, fet l’any 1927. El prosselitisme per la vacuna es va irradiar per tot Catalunya. Calmette també fou soci de la Societat de Biologia, impulsada per August Pi-Sunyer.

(Prairie du Chien, Wisconsin, 19 d’octubre de 1871 – Lincoln, Massachusetts, 19 d’octubre de 1945). Bioquímic, estudià a Harvard, on es graduà el 1896. Fou professor d’aquesta universitat on desenvolupà un laboratori de Fisiologia, dels més importants del seu temps. Va acollir nombrosos deixebles de diversos països, entre ells alguns de l’Institut de Fisiologia de Barcelona, principalment Rossend Carrasco i Formiguera, als volts de 1920. Féu amistat amb els fisiòlegs catalans, acollint-los, i donant suport a la República en els anys de la guerra civil. Va treballar en diversos camps, focalitzats, per ell mateix, per períodes, que van des de l’estudi de les sals de metalls pesants com a contrast en raigs X; estudis sobre l’homeostasi, la regulació de la glucèmia, la síndrome de la boca seca en estudis sobre la set. Va ingressar a l’Acadèmia en la sessió del 17 de juny de 1932. Fou proposat 31 vegades, en 14 anys diferents entre 1921 i 1945, per a rebre el premi Nobel.

(Hannover, 29 de juny de 1877 – New York, 30 de maig de 1956). Bioquímic alemany, doctorat a Berlín l’any 1900 i professor de la universitat de Berlin des de 1913. Fou director de l’Institut de Bioquímica i Terapèutica experimental del Kaiser-Wilhelm-Institut, que l’any 1925 rebé el nom d’Institut de Bioquímica. En fou director fins que l’any 1934 en fou expulsat pel govern nazi. S’exilià i seguí la seva activitat docent a New York. Fou una de les persones que van influir més en el desenvolupament de la bioquímica moderna. Va ser el primer editor del “Biochemische Zeitschrift” En el seu institut va acollir i formar molts deixebles estrangers, entre ells Cèsar Pi-Sunyer i Bayo, i Jordi Folch i Pi, membres de l’Institut de Fisiologia de Barcelona. La seva recerca va orientar-se principalment a l’estudi dels enzims i la seva activitat, essent considerat un dels fundadors de l’enzimologia. El seus treballs més coneguts són a l’entorn del descobriment de la carboxilasa (1910), que catalitza la decarboxilació de l’àcid pirúvic. També estudià la fermentació alcohòlica de la glucosa. Fou nomenat Acadèmic d’Honor en la sessió de 17 de juny de 1932, en que també van ingressar a l’Acadèmia Albert Calmette, Emil Abderhalden i Walter B. Cannon, Va ser proposat candidat al Premi Nobel de Fisiologia o Medicina en cinc convocatòries diferents entre els anys 1920 i 1952, totes elles amb avaluació positiva.

(12 d’agost de 1887- 11 de juny de 1947). Va fer els estudis de medicina a Heidelberg, Freiburg i Erlangen. Va fer la tesi de doctorat sobre física de les radiacions. Va treballar principalment en radioteràpia. Era professor de Roentgenologia a la universitat d’Erlangen. Defensava el tractament del càncer utilitzant dosis molt elevades en temps molt curt. Fou rector de la Universitat d’Erlangen durant el nazisme i director de la Frauenklinic, on es feien avortaments forçats a dones de l’Europa oriental. Fou membre d’honor de l’Acadèmia de Barcelona el 18 de juny de 1940. La seva mort el 1947, als 59 anys, va evitar que fos jutjat en el judici contra els metges fet a Nuremberg l’any 1948.

(Lagow, Brandeburg, 30 d’octubre de 1895 – Burberg, 24 d’abril de 1964). Estudis de medicina a Kiel, trencats per la guerra mundial, acabats més tard. Treballà a les universitats de Greifswald i Münster, amb el prof. Walter Gross. Després passà a la indústria, als laboratoris IG Farben, de Wuppertal, on fou cap dels departaments de patologia experimental i de bacteriologia. Va estudiar el poder antibacterià d’alguns colorants i així va introduir el Prontosil, primera sulfamida útil en terapèutica de les infeccions, l’any 1932. Premi Nobel de Medicina de 1939, que hagué de refusar per imposició del govern nazi, i no va rebre fins el 1947. Introduí l’ús de la tiosemicarbazona en el tractament de la tuberculosi i en els últims anys va treballar en la quimioteràpia del càncer. Membre d’honor de la RAMB des del 23 d’octubre de 1941.

(Roanne, Loire, 12 d’octubre de 1879 – Cassis, Bouches-du-Rhône, 28 de desembre de 1955). Cirurgiài fisiòleg francès, que va treballar principalment en l’estudi de la cirurgia del sistema vegetatiu (simpàtic) i del dolor. Format a l’escola de Lyon, va fer la tesi l’any 1906 sobre la cirurgia del càncer gàstric. Amplià estudis a USA amb Halstead. Catedràtic de la universitat de Strasbourg l’any 1924, el 1936 ingressà al Collège de France. Quan la guerra va acceptar la presidència de l’Orde National des Médecins, amb el règim de Vichy (1940), tot i que en dimiteix a la fi de 1942. El 1945 és apartat dels medis oficials, encara que és elegit membre de l’Acadèmia de Medicina. Els treballs sobre el dolor són importants. Membre d’honor de la RAMB el 21 de novembre de 1941.

(Maienfeld, 3 de maig de 1891-Zurich, 20 de juny de 1971), estudis de medicina a Zurich i Lausanne i doctor per la Universitat de Zurich, 1920. Treballà als hospitals universitaris de Zurich i Basilea i aviat va passar a Mèxic, per una llarga estada, treballant a l’Hospital Americà. El 1930 és professor de Bacteriologia a la universitat de Mèxic. De 1936 a 1962 fou professor ordinari de Bacteriologia a la universitat de Zurich. Els seus estudis més importants són sobre el tipus exantemàtic i la patologia per Rickettsies. Va descriure les lesions conegudes com a “cossos de Mooser”. Va diferenciar entre el tifus endèmic, transmès per les puces de les rates, i l’epidèmic clàssic, transmès per polls. Membre d’honor de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona des del 28 de març de 1942. L’any 1941 havia rebut el premi Marcel Benoist per a la recerca científica a Suïssa. Fou doctor HC de les universitats de Mèxic, Basilea i Hamburg.

(Würzburg, 24 de desembre de 1878 – m. 16 de setembre de 1955). Fill d’un cirurgià conegut, es va doctorar en medicina a Strasbourg l’any 1903. Catedràtic de Medicina interna de Marburg (1816), Frankfurt (1920) i de Berlín a la Charité (1927). Va estudiar principalment la patologia de l’aparell digestiu (ulcus, malalties del fetge i vies biliars), i del sistema nerviós vegetatiu. Autor, en col•laboració, d’un “Handbuch der normalen und pathologische Physiologie”, i del “Handbuch der inneren Medizin”. Fou mestre i creador d’escola de medicina interna. Membre d’honor de la RAMB des del 15 de desembre de 1943.

(París, 5 d’agost de 1876 – Souelha, Marroc, 28 de febrer de 1950). Feu els estudis de medicina a París, on presentà la tesi “Essais d’instrumentation et de techniques nouvelles de sutures” (1908). Va destacar en la creació d’instrumental quirúrgic. Uròleg, el 1934 fou president de la Societat Francesa d’Urologia i el 1948 membre de l’Acadèmia de Medicina. Fou president, ‘in absentia’, de l’Acadèmia de Cirurgia de París. Autor de treballs importants sobre la tuberculosi renal. Durant la guerra mundial, de 1942 a 1945, va estar al Marroc, on havia operat personalitats importants i era metge del patxà de Marraqueix. Acadèmic honorari de la RAMB el 21 d’abril de 1944.

(Lochfield, Escòcia, 1881 - Londres, 1955). Llicenciat en medicina a Londres l'any 1906. Es dedicà principalment a la bacteriologia, treballant al St. Mary Hospital de Londres. L'any 1921 va fer el descobriment de la lisozima, enzim que és a les llàgrimes, la saliva i altres fluids, amb acció antimicrobiana. El seu treball més important fou la descripció de l'efecte inhibidor que té el Penicillium, un fong, sobre el creixement bacterià, l'any 1928. El treball va tenir poc ressò immediat, però les necessitats per curar les ferides infectades durant la segona guerra mundial van fer que es desenvolupés l'obtenció industrial de la penicil•lina. Per aquesta contribució se li va atorgar, juntament amb W. Florey i B. Chain el premi Nobel de medicina de 1945. A partir d'aleshores Fleming es va convertir en una icona del progrés de la medicina, i de la salvació de vides humanes, per haver obert el camí que portà al coneixement i utilització de la terapèutica antibiòtica. Els últims deu anys de la seva vida els passà envoltat d'honors. És el principal símbol de la medicina del segle XX i és el metge que té dedicades més vies públiques a les ciutats del món. L'any 1948 va ser elegit membre d'honor de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona (ara de Catalunya), ingressant en un acte celebrat el dia 3 de juny de 1948.

(Santiago de Compostela, 10-03-1866 - id. 21-03-1961). Catedràtic d'Anàlisi Química de la facultat de Farmàcia de Barcelona (1888), de la que va ser degà. Membre de la RA de Ciències i Arts. Ingressà com a membre numerari de la RA de Medicina de Barcelona el 12 de febrer de 1898. Es traslladà a la universitat de Madrid, dimitint com a acadèmic (15.5.1905). Acadèmic Honorari (6.12.1949). Personalitat científica de primer nivell nacional, fou president de les Acadèmies de Ciències i de Farmàcia de Madrid. Autor d'un "Tratado de Análisis químico" que es féu clàssic en el seu temps.DI: "Fundamentos que sirven de base a las fórmulas de la química moderna y de las mismas en Biología". Resposta: Ramon Codina i Langlin

(n. Königsberg, - m. juliol 1965) Metge alemany, dedicat a l'estudi de les malalties cutànies, va treballar en molts cap,s entre ells l'estudi dels mecanismes naturals de defensa de la pell, i el mantell àcid. Va ser cap del departament de Dermatologia de la universitat de Munich. Havia estat designat per a presidir el XIII Congrés internacional (ara mundial) de Dermatologia, que s'havia de reunir a Munich l'any 1967, però va morir abans. Va destacar també per la seva tasca humanitària i per les seves idees de cooperació científica entre les nacions. La medalla més important que s'atorga en els congressos de dermatologia porta el seu nom. Va ser elegit membre d'honor de la RAM de B el 3 d'abril de 1951.

(Wolfurt, Àustria, 15 de gener de 1885 - Viena, 20 de gener de 1973). Estudis de medicina a Viena, on es doctora l'any 1911. Cirurgià dedicat principalment al tractament de les lesions per accidents, en bona part els de treball. creador d'una escola que fou en el seu temps un dels grans centres d'aprenentatge de la traumatologia i ortopèdia, acollint deixebles de tot el món. Fou director del AUVA-Hospital de Viena, Brigittenau, que després s'ha denominat Lorenz Böhler Unfallkrankenhaus. La seva obra magna, un text sobre tractament de les fractures, es va publicar el 1929, pagat per l'autor per causa de dificultats editorials. Era un text de 176 pàgines, en l'edició inicial, que s'ha traduït a molts idiomes i ha tingut un gran nombre d'edicions: la de 1957 arribava gairebé a les 2500 pàgines. Està considerat com una de les personalitats més importants en la història de la traumatologia. L'Acadèmia de Medicina de Barcelona el va elegir membre d'honor l'any 1952.

(Barcelona, 1899 - New Haven, USA, 1957). Era membre corresponent de la RAM de B. per premi des de l'any 1936. Estudià a Barcelona, llicenciant-se el 1925, quan ja havia publicat alguns treballs. Treballava al Laboratori Municipal on fou un dels últims deixebles de Ramon Turró. Va obtenir una beca per anar a l'Institut Pasteur de París, i després l'Institut Rockefeller de New York. Es va quedar a treballar als USA, passant el 1938 a New Haven, a la universitat de Yale. Va descobrir el factor de difusió, i després es dedicà a l'estudi del càncer, defensant la possible etiologia vírica. Ha estat un dels científics més importants de Catalunya a la primera meitat del segle XX. El títol d'acadèmic d'honor li va ser atorgat amb caràcter pòstum.

(n. Madrid - m. 1960). Ha estat una de les personalitats més importants de la medicina interna a Espanya a la primera meitat del segle XX. Llicenciat i doctor per la universitat de Madrid, treballà en tots els camps de la medicina interna, destacant principalment en l'estudi de l'endocrinologia, matèria de la qual fou nomenat catedràtic de la Universitat de Madrid. La seva obra escrita és molt extensa, tant en el camp de la medicina com en el de les lletres (història, assaig). Molt aviat publicà, juntament amb Teófilo Hernando, un Tractat de Medicina que va tenir una considerable difusió. El seu llibre més conegut va ser el "Manual de diagnóstico etiológico", que fou un veritable vademécum per a molts metges del seu temps, principalment exercint en medis aïllats com el rural. Els seus treballs històrics van tenir una gran difusió. Va tenir també una certa activitat política, més en temps de la República, havent arribat a ser proposat per a presidir el consell de ministres, el que li va costar uns anys d'exili. Va ser nomenat acadèmic d'honor de la RAM de B el 9 de juliol de 1959.

(Saragossa, 22 de juliol de 1887 - Barcelona, 22 de gener de 1973). Llicenciat en medicina a Saragossa, feu les oposicions de sanitat militar, essent enviat al Marroc el 1909. L'any 1910 guanyà una plaça de professor auxiliar de patologia quirúrgica de la facultat de medicina de Madrid, essent-ho en propietat el 1928. Fou metge de la casa reial i creador de l'Institut Nacional de Reeducació d'Invàlids. El 1936 era cap de clínica de l'hospital militar de Carabanchel. V fer la guerra amb la República i al final fou repressaliat, passant a residir a Barcelona. L'Acadèmia de Medicina el nomenà Acadèmic d'honor el 1964 i llegí el seu discurs d'ingrés sobre "Los males de los mutilados y su profilaxia" el 18 de maig de 1965. En el seu temps a Barcelona va publicar alguns tractats de cirurgia, trauma i ortopèdia. i "Elogio y diatriba de la cirugía" (B. 1945).

(Barcelona, 27 d'octubre de 1897 - B. 19 de gener de 1977). Llicenciat en medicina Barcelona el 1921, doctor el 1922, va treballar a l'Hospital de la Santa Creu amb els doctors Manuel Corachan i Enric Ribas i Ribas. Durant alguns anys es dedicà també a la medicina laboral, des del punt de vista dels accidents i la recuperació dels lesionats. El 1935, per mort de Ribas i Ribas va ser nomenat cap de servei de cirurgia de l'hospital de sant Pau. Quan la guerra va aplicar, àmpliament el mètode de la cura tancada de les ferides, que ajudà a difondre. El 1939 s'exilià a Anglaterra, i fou nomenat director del servei d'accidents del Radclife Hospital. El 1943 era doctor HC per la universitat d'Oxford i el 1949 és nomenat professor de Cirurgia Ortopèdica del Nuffield Orthopedic Center. Va ser considerat com una d eles grans personalitats de la seva especialitat en el seu temps. Jubilat el 1965 va tornar a Barcelona.

(Torreadrada, Segovia, 14 d'abril de 1881 - Madrid, 10 de març de 1976). Llicenciat per la facultat de medicina de Madrid el 1905, el mateix any guanya les oposicions de metge de la Beneficència provincial de Madrid, metge forense, metge de banys i professor auxiliar de Terapèutica i Medicina Legal. El 1911, amb beca de la Junta d'Ampliació d'Estudis (JAE), va a Estrasburg, que és el centre més important d'estudis de farmacologia del seu temps, amb el professor Oswald Schmiedeberg. El 1912 guanya, per oposició, la càtedra de Terapèutica de la universitat de Madrid, on estarà fins el 1939 que se s'exilia. Torna el 1941, expulsat de la càtedra, que només recupera el dia de la seva jubilació. La seva obra farmacològica, però també com a metge, va ser molt important. El 1916-1920 dirigeix juntament amb Gregorio Marañón un "Manual de Medicina Interna" que va tenir una gran difusió. Va alertar repetidament sobre el risc de la iatrogènia. Va ingressar a la RAM de Madrid el 1922 amb un discurs sobre "Patogenia de la úlcera gástrica y duodenal". El 1972 fou elegit membre d'honor de la RA de Medicina de Barcelona.

(Luarca, Astúries, 1905 - Madrid, 1993). Llicenciat en medicina a Madrid, on es doctorà el 1929. Treballà des d'estudiant en el laboratori de Fisiologia dirigit per Juan Negrín. Estudis d'especialització en bioqu´ñimica, a Glasgow i Heidelberg. Va fer oposicions de càtedra l'any 1936, que no guanyà. S'exilià per causa de la guerra, primer a Anglaterra i després als Estats Units, on arribà el 1941, treballant a Saint Louis i després a la universitat de New York, 1942. Va treballar principalment en el camp dels enzims que intervenen en processos e fosforilització. Així descobrí una fosforilasa que intervé en la síntesi del RNA, que va sintetitzar el 1955. El 1959 li fou atorgat el premi Nobel de Medicina, juntament amb Arthur Kornberg. La R. Acadèmia de Medicina de Barcelona l'elegí acadèmic d'honor el 1972.

Michael J. Hogan es va dedicar primer a la cirurgia general i el 1938 va començar el seu programa de formació com a resident en oftalmologia a la universitat de San Francisco (Califórnia). Seguí la seva especialització al Illinois Ear and Eye Infirmary i més tard a New York. Va participar a la segona guerra mundial a la Navy. Professor d'Oftalmologia va treballar principalment en diversos camps de la histopatologia ocular, i en l'estudi de la uveitis. Autor de "Histology of the human eye", juntament amb J. Alvarado i J. Weddell, i de "Ophtalmic Pathology", juntament amb L. Zimmermann, que són considerats clàssics entre els textos de l'especialitat. L'any 1973 la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona el va elegir Acadèmic d'Honor.

(Stockholm, 1905 - id. 1983), feu els estudis de medicina al Karolinska, d'on fou professor de Fisiologia fins l'any 1971. Fou president de la Fundació Nobel entre 1965 i 1973. El seu treball més important va ser el descobriment de l'efecte neurotransmissor de la noradrenalina en el sistema simpàtic. L'any 1970 li fou atorgat el premi Nobel de medicina, juntyament amb Bernard Katz i Julius Axelrod. La R.A.Medicina de Barcelona l'havia nomenat membre corresponent i el 1973 fou elegit acadèmic de'honor.

Julián de Ajuriaguerra Ochandiano (Bilbao, 7 de gener de 1911 - Villefranche (Pyrénées-Atlantiques), 23 de març de 1993). Va estudiar medicina a París, on es forma en psiquiatria principalment a l'Hôpital Sainte-Anne. Doctorat el 1936 amb la tesi "La douleur dans les affections du système nerveux central" El 1946 és prorfessor agregat de neurologia i psiquiatria a l'Hospital Roussel de París. El 1959 és catedràtic de Psiquiatria i director de la Clínica Psiquiàtrica Universitària de Bel-Air a Ginebra, on estarà fins a la jubilació el 1975. Després és professor del Collège de France, a París. Deixeble de René Diatkine, psicoanalitzat amb Sacha Nacht, la seva activitat respon en gran part a aquesta orientació. La seva obra més important és en el camp de la Psiquiatria Infantil, essent un dels especialistes més reconeguts a nivell mundial a la segona meitat del segle XX. La seva obra escrita és molt extensa, destacant el "Manual de Psychiatrie de l'enfant", París Masson, 1980, traduït també a l'espanyol, amb moltes edicions. La Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona el va nomenar l'any 1973 Acadèmic d'honor.

(Saragossa, 29 de juny de 1898 - Buenos Aires, 16 de setembre de1973), llicenciat en medicina el 1917 i doctor el 1919 amb la tesi "Contribución al estudio de los injertos óseos". Es va especialitzar en tècniques de conservació anatòmica amb el professor Ferdinand Hochstetter a Viena. L'any 1926 guanya, per oposició, la càtedra d'anatomia de València, però demana l'excedència i passa a la República Argentina, instal•lant-se a la ciutat de Córdoba, on fou director de l'Institut d'Anatomia, i on creà un Museu, que ara porta el seu nom (Museo Anatómico Pedro Ara). Va modificar la tècnica de parafinització de Leo Fredericq, del 1876, i aconseguí peces importants. La més coneguda és el "Cabeza de Viejo", els anys 1928-29. L'any 1932 tornà a Espanya, nomenat per concurs catedràtic de Cadis, i poc després, per oposició catedràtic de Madrid. El 1934 ingressa a l'Acadèmia de Medicina de Madrid, amb el discurs "Razón y alcurnia de la conservación artificial de la forma y de la fisiología humana". Per la guerra va tornar a l'Argentina. El 1947 és agregat cultural de l'ambaixada espanyola a Buenos Aires. L'embalsamament del cadàver d'Eva Peron, 1952-53 va donar difusió universal al seu nom. La Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona el nomenà membre d'honor l'any 1973. El mateix any havia reingressat a l'Acadèmia de Madrid. Deixeble seu fou Francisco Orts Llorca.

(Gràcia, 5 d'octubre de 1887 - Sevilla, febrer de 1981). Llicenciat en medicina Barcelona el 1911, doctorat el 1912 amb la tesi "Fundamentos y resultados de los tratamientos médicos del cáncer". Ajudant de classes pràctiques a la càtedra del Dr. Torres Casanovas al Clínic, de 1911 a 1916. Amplià estudis a París el 1917 i el 1919 guanya la càtedra de Cirurgia de Salamanca. El 1919 passa per trasllat a Sevilla, on es va casar i s'hi quedà, desenvolupant una tasca quirúrgica important. Fou director de l'Hospital Central de Sevilla, 1941-43, i vice-rector de la universitat de Sevilla, 1955-57. Membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Sevilla, on ingressà amb el discurs "Valor de las osteosíntesis cruentas en el tratamiento del mal de Pott" (1927). El 17 de novfembre de 1974 feu el discurs d'entrada com Acadèmic d'Honor de la RAM de Barcelona, amb el tema "Algunos problemas de la fisiopatología del tejido óseo. La llamada osteolisis esencia"l. Fou president de l'Acadèmia de Sevilla durant divuit anys.

Juan José Barcia Goyanes. (Santiago de Compostela, 26 de desembre de 1901 - Valéncia 13 de juliol de 2003). De familia important de metges, estudià a la facultat de medicina de Santiago. Doctor el 1927 amb la tesi "Las variedades atávicas y las detenciones en el desarrollo estudiadas en el maxilar superior de los locos". El mateix any va guanyar per oposició la càtedra d'anatomia de Salamanca, passant a la de València el 1929. Va ser becat per la Junta d'Ampliació d'Estudis per a una estada a Alemanya. Es va dedicar principalment a la neurologia, la neurocirurgia i la psiquiatria. Va ser un dels promotors de l'estudi de l'EEG a Espanya. Autor de molts treballs, entre ells una monografia sobre "Los tumores cerebrales" (Barcelona, Salvat, 1941). Són molt importants els seus llibres sobre terminologia anatòmica, principalment la "Historia del lenguaje anatómico (València, 1978-1990), en vuit volums. Potser la seva obra més important és la "Onomatologia anatomica nova".

(Lleida, 26 d'octubre de 1923 - Barcelona, 2 de setembre de 2004). De jove va treballar al forn de pa familiar a Lleida. Llicenciat en Ciències Químiques per la universitat de Barcelona. El 1952 passa als Estats Units, on l'any 1956 es va doctorar en Bioquímica a la facultat de medicina del Baylor University College de Houston (Texas). El 1955 ingressa a la universitat de Houston, de la que fou catedràtic des del 1963, i on va crear el departament de ciències bioquímiques i biofísiques. Ha treballat principalment en els problemes relatius a l'origen de les molècules orgàniques i de la vida. Un dels seus treballs més importants fou l'obtenció d'adenina per síntesi, a finals de l'any 1959, a partir de l'àcid cianhídric. Aquest treball li va donar una projecció internacional de primer ordre en aquell moment. Relacionat amb la NASA va participar en tasques de recerca pel projecte Apol•lo, per a anàlisi de material obtingut de la lluna, i també en el projecte Viking, per estudiar la composició de l'atmosfera del planeta Mart. L'any 1977 fou nomenat Acadèmic d'Honor de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona. El 1980 va retornar a Catalunya. Va tenir una certa activitat política com a membre del Parlament de Catalunya, elegit en la llista d'Esquerra Republicana. Algun temps més tard es reintegrà a la recerca als Estats Units, en projectes d'exploració espaial i l'estudi de la vida possible fora de la terra. El juliol de 2004 li fou atorgada la medalla d'or de la Generalitat de Catalunya.

(Tampico, Taumalipas, Mèxic, 1 de juny de 1905 - Madrid, 21 d'abril de 1993. Fill de pare mariner, d'origen valencià, el 1908 el van portar a viure a Benidorm. Llicenciat en medicina per la universitat de València el 1928, on es va formar en cirurgia, amplià estudis a París, Viena i Munich. Catedràtic d'anatomia de la facultat de medicina de Cadis (universitat de Sevilla), quan la guerra va ser professor de la universitat de València. Repressaliat per la guerra, durant alguns anys es guanyà la vida fent de cirurgià. El 1954 fou nomenat catedràtic d'anatomia de la universitat de Madrid, essent-ho fins a la seva jubilació el 1975. Fou creador d'escola i entre els seus deixebles cal esmentar el doctor Domingo Ruano, catedràtic de Barcelona. En la recerca aprofundí en el camp de l'embriologia, en l'estudi de l'embriologia del cor, i en diversos aspectes de l'anatomia, en particular de l'ull. El 1975 és membre de l'Acadèmia Nacional de Medicina (Madrid), amb el discurs "Los finos mecanismos de regulación en la morfogénesis ocular". L'any 1977 va ser elegit acadèmic d'honor de la RAM de Barcelona i el 1982 doctor HC per la universitat de Barcelona. El 1990 fou membre de l'Acadèmia de Medicina de Madrid. Autor d'un llibre de text: "Anatomía humana", en tres volums, 1944, que ha tingut sis edicions, l'última el 1986.

Pedro R.(Rubens) David. Jurista argentí que fou membre del staff directiu (secretari general i vicerector) de la Universitat John Kennedy de Buenos Aires, on havia estat professor el doctor Joan Cuatrecasas. La Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona el nomenà Acadèmic d'Honor l'any 1979, juntament amb el doctor Miguel Herrera Figueroa, també jurista i rector d'aquella universitat. David, nascut l'any 1925, havia estat jutge de carrera des de 1951, exercint inicialment al Jutjat de Menors de Salta (RA). El 1974 era membre del Tribunal d'Apel•lació de Buenos Aires. També ha fet carrera dins de l'estructura jurídica de les Nacions Unides, i així ha estat membre actiu del Tribunal Penal Internacional per l'Antiga Yugoslavia. Posteriorment ha tornat a exercir al Tribunal d'Apel•lació de Buenos Aires. Autor d'una obra escrita molt àmplia i difosa és clàssic, per les nombroses edicions el seu text "Sociología jurídica" (1a. ed. 1970). Entre altres destaquen: "Criminología y Sociedad", "Sociología criminal juvenil", "The world of the Burglar. Five criminal lives".

Professor de dret argentí, rector de la universitat John Kennedy de Buenos Aires, nomenat el 1978, per la proposta del doctor Joan Cuatrecasas, el qual havia estat molts anys a Buenos Aires. Conjuntament es va nomenar el doctor Pedro R. David, també jurista, aleshores secretari d'aquella universitat i posteriorment membre del Tribunal Penal Internacional de La Haia. Miguel Herrera morí el 1999.

El 1981 va ser nomenat el mateix doctor Joan Cuatrecasas i Arumí, que havia estat acadèmic numerari poc abans, amb motiu del seu retorn a Buenos Aires, on morí el 1990. Com s'ha dit en altre lloc Cuatrecasas, antic professor de l'Autònoma, exiliat per la guerra, tornà en acabar la dictadura, però no s'adaptà i al cap de pocs anys va anar altra vegada al seu segon país, l'Argentina.

El 1983 es va nomenar Acadèmic d'honor el professor Andor Szentivanyi, figura important de la recerca farmacològica i immunològica. Potser els seus treballs més coneguts estan en relació amb els trastorns alèrgic i l'asma i el paper dels receptors beta adrenèrgics. D'origen hongarès, es va graduar a la facultat de medicina de Debrecen l'any 1950. Va ser professor del departament de medicina de la universitat South Florida, a Tampa, essent degà de la facultat de medicina. Autor, entre altres obres, de "The Immunologic Revolution: Facts and Witnesses", juntament amb Herman Friedman. Morí el 22 doctubre de 2005.

El 1984 es nomenà Pedro Laín Entralgo, (n. Urea de Gaén, Terol, 15 de febrer de 1908 - Madrid, 5 de juny de 2001). Llicenciat en medicina per la universitat de València, i també en ciències (química). Deixeble de Joan Peset. Catedràticd'Història de la Medicina, de la Universitat de Madrid, creador d'escola. Laín va ser una figura important de la intelectual•litat espanyola, antic rector de la universitat de Madrid de 1951 a 1956, i director de la Real Academia Española. Va escriure i publicar molt, assaig, teatre, memòries, i sobretot llibres d'història de la medicina. Va ser el director de l'obra "Historia universal de la Medicina", 1998, editada per Salvat, en set volums, amb una gran quantitat de col•laboradors, que és el text més extens d'història general de la medicina publicat en espanyol. La RA de Medicina de Barcelona el va nomenar Acadèmic d'honor l'any 1984.

L'any 1985 es nomenà el doctor Georges Lantéri-Laura, (n. Tende, 10 de juliol de 1930 - m. París, 3 d'agost de 2004). Doctor en medicina el 1960, l'any següent guanya el concurs per a metges d'hospitals psiquiàtrics, treballant amb Georges Daumézon a l'hôpital Sainte-Anne de París. Fou cap de l'hospital Stephansfeld, de Brumath (Bas-Rhin), i al cap de poc catedràtic de psicologia de la universitat de Strasbourg. Va dedicar bastant temps a l'estudi de la frenologia i fou autor d'una "Histoire de la phrénologie". Va analitzar molts camps de la psiquiatria, autor d'obra extensa, així el text "Les Hallucinations•, traduït al castellà a Mèxic. L'Acadèmia de Medicina de Barcelona l'elegí membre d'honor l'any 1985.

Robert Merle d'Aubigné, figura important de la cirurgia i traumatologia i ortopèdia a França. Nascut el 1900 a Neuilly, Seine, morí l'any 1989. Va néixer en el sí d'una família calvinista, el seu pare era pastor protestant. Amb familiars a diversos països tingué una formació políglota. Graduat com a metge a París el 1928, viatjà per Europa, fent una estada amb Lorenz Böhler a Viena i amb Vittorio Putti a Bolònya. El 1936 fou cirurgià de l'Hôpital Vaugirard. Membre de la Resistència quan la segona guerra mundial. Passà a l'Hôpital Cochin on cap el 1950 va organitzar una unitat de cirurgia sèptica, aïllada, per evitar contaminacions. S'havia dedicat principalment a l'estudi de la cirurgia òssia i articular, a la prevenció de les infeccions postoperatòries, les complicacions sèptiques de les pròtesis i les pseudoartrosis infectades. Porta el seu nom un Institut de Rehabilitació i de Reeducació funcional a Valenton, prop de París. Ingrés : Febrer de 1985, "Enseignement et espécialisation", presentació a càrrec de l'Acadèmic Numerari Rafael Esteve de Miguel, "El Professor Robert Merle d'Aubigné. Perfil de su contribución a la Cirugía Ortopédica y Traumatológica"(PDF) Enllaços : Biografia,

Federico Mayor Zaragoza. (n. Barcelona, 27 de gener de 1934), doctor en farmàcia, 1958. Inicialment va fer carrera com a bioquímic, tot i que va ser aturada per la seva activitat política i institucional. Catedràtic de Bioquímica de la Facultat de Farmàcia de Granada, 1963, de la que fou Rector, 1968-1972. Catedràtic de Bioquímica de la Universitat Autònoma de Madrid, 1972, fins a la seva jubilació el 2004. President de la Societat Espanyola de Bioquímica, 1970-74; Director del Centre de Biologia Molecular Severo Ochoa, 1974-1978. La seva carrera política, a alt nivell comença essent sotssecretari del ministeri d'Educació i Ciència, 1974-75, diputat per Granada el 1977, ministre d'Educació, 1981-1982, en el govern presidit per Adolfo Suárez. El 1987 és diputat en el parlament europeu, a Strasbourg. Escollit director general de la Unesco, 1987-1999. El 2000 crea la Fundació per a la Cultura i la Pau. Aleshores desenvolupa una tasca molt activa de sensibilització social, de lluita per la pau i l'entesa, contra la fam, i en favor del desenvolupament. Autor de llibres de pensament, assaig i poesia, entre ells "A contraviento", 1985 "El fuego y la esperanza", 1996; "Alzaré mi voz", 2007; "Reacciona" (6a. ed. 2011), insistint en la necessitat de prendre posició davant dels problemes i actuar. També, en llengua anglesa "The world Ahead", 2000. Membre de nombroses acadèmies, així la RAN de Farmàcia, 1975; la RAN de Medicina, 2002. L'any 1989 la Reial Acadèmia d Medicina de Catalunya el va elegir Acadèmic d'Honor. Ha rebut la Creu de Sant Jordi, 2005.

(n. Barcelona, gener de 1943). llicenciat en medicina a la universitat de Barcelona, on es doctora el 1967 amb una tesi estudiant el paper de les plaquetes en els infarts de miocardi. Formació inicial a l'Hospital Clínic. El 1970 va participar en el primer Congrés d'Història de la Medicina Catalana. Amplià estudis a Edimburg i a començaments dels anys setanta passa als Estats Units, on està deu anys a la Clínica Mayo de Rochester. Després és cap del departament de cardiologia del Massachussetts General Hospital a Boston i catedràtic de la Universitat de Harvard (1991-1994). Des del 1994 és cap del departament de Cardiologia del Mount Sinai Hospital de New York. El 2006 ha estat president de l'Associació Mundial de Cardiologia. La RAM de Catalunya el va elegir acadèmic d'honor l'any 1996. Els seus treballs s'han dedicat principalment a la patologia coronària, la formació de les plaques d'ateroma, la possibilitat de prevenció mitjançant els hàbits de salut adequats, principalment pel que fa a l'alimentació i l'exercici. Fruit de la seva experiència ha estat la creació de la "Foundation for Science, Health and Education". En els últims temps s'ha dedicat a la vessant de divulgació dels coneixements científics, amb la publicació de diverses obres: "La ciència de la salut", 2006, amb Josep Corbella, que ha tingut edicions en català, espanyol, italià, romanès i coreà. També "La cocina de la salud", 2010, amb Ferran Adrià i Josep Corbella; "Corazón y mente, amb Lluís Rojas Marcos. 2008; "Monstruos supersanos", 2010.

Salvador Enrique Moncada Seidner (n. Tegucigalpa, Honduras, 3 de desembre de 1944). Fill d'un metge d'esquerres, als cinc anys la família anà a viure a El Salvador. Allí va estudiar medicina, essent un líder estudiantil actiu, amb un viatge a Cuba. Es doctorà el 1970 a la universitat de El Salvador. Passà aviat a Londres on s'especialitzà en farmacologia, i també es doctorà en ciències el 1983. Va treballar amb John Vane, (premi Nobel el 1982) a Londres en un grup que estudiava els efectes de l'aspirina sobre les plaquetes i la inhibició de la síntesis de les prostaglandines, en el tractament dels processos inflamatoris. Els seus treballs més importants, a partir de 1987, estan relacionats amb les funcions de l'òxid nítric (NO. Els seus estudis han portat al descobriment de les protaciclines. i l'acció vasodilatadora, inhibint la formació de trombosis a les artèries. Ha treballat vint anys als Wellcome Research Laboratories. Més tard ha estat director de l'Institut Wolfson de Recerca Biomèdica de Londres. L'any 1996 la RAM de Catalunya el va elegir com a Acadèmic d'Honor. El 1998 es va concedir el premi Nobel de Medicina a tres investigadors nordamericans pels treballs sobre l'òxid nítric, el que va motivar protestes i una polèmica important en els medis científics pel fet de no haver reconegut el mèrit de Salvador Moncada en aquests treballs.

El 1998 s'elegí acadèmic d'honor al doctor Enric Fernández Pellicer, que era acadèmic corresponent, assistent bastant assidu a l'Acadèmia, amb motiu d'haver complert cent anys. Va néixer a Porrera, Priorat el 1996 i morí el setembre de 2000. Havia estat, entre altres activitats, cap de laboratori a l'antic hospital de la santa Creu, i després del de Sant Pau, i membre actiu del Sindicat de Metges de Catalunya.

Maria Victoria de la Cruz (Sancti-Spiritus, Cuba, 1916 - m. 1999), ha estat una de les personalitats més importants per l'estudi de l'embriologia del cor. El seu pare era advocat i li va ajudar a tenir interès per la cultura, principalment literària. Es va graduar a la facultat de medicina de L'Havana. El 1945 va a Mèxic a treballar amb el doctor Demetrio Sodi Pallarés, que fou l'iniciador de l'escola mexicana d'ECG. Un altre dels seus mestres va ser el doctor Ignacio Chávez. El 1947 va fer estudis de biologia a l'Institut Nacional Politècnic de Mèxic. El 1949-50 va fer una estada a Ann Arbor, Illinois, i també a la Johns Hopkins University de Baltimore. A partir d'aleshores es va dedicar de forma preferent, gairebé exclusiva, als treballs d'embriologia del cor, en els que va ser considerada una de les primeres autoritats mundials. La seva contribució al coneixement de les bases de la formació de les cardiopaties congènites ha estat fonamental. És de: "Living morphogenesis of the heart" Boston, 1998; i autora principal de "Development of yhe chick heart" (Baltimore, Johns Hopkins Univ. Press) 1972. L'any 1998 la Reial Acadèmia d Medicina de Catalunya la va escollir com a Acadèmica d'Honor.

Carles Vallbona i Calbó (n. Granollers, 1927). Estudis de medicina a la universitat de Barcelona, on es llicencià el 1950 i doctorà el 1959. Amplià estudis a parís i aviat passà a Houston on aprovà el Board de Pediatria. Fou professor de Medicina Familiar i Comunitària i també de Medicina Física i Rehabilitació del Baylor College de Medicina de la universitat de Houston. Ha treballat àmpliament en la rehabilitació de poliomielítics, és capdavanter en estudis d'informàtica mèdica, en l'estudi dels efectes de la immobilització tant en persones amb lesions com en població sana, el que l'ha portat a col•laborar amb la NASA. L'enfocament global de la seva activitat ha estat cap a la medicina comunitària, la rehabilitació i la prevenció, amb una visió social. La RAM de Catalunya el va elegir acadèmic d'honor l'any 1999. Un institut d'ESO de Granollers porta el seu nom. veure "Revista de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya", 2016 (1), Miquel Àngel Asenjo de Sebastián: SESSIONS NECROLÒGIQUES: Carles Vallbona (1927-2015), http://www.raco.cat/index.php/RevistaRAMC/article/view/306559/396537

L'OBRA CIENTÍFICA DEL DOCTOR DAVID CARDÚS (Barcelona, 1922 - Houston, 2003) Ara toca parlar dels aspectes científics de l'obra del doctor David Cardús, els mèrits pels quals aquesta Acadèmia va acollir-lo com a membre d'honor. Hi ha principalment la seva activitat docent, expressada en el que ensenyava, i la de recerca, analitzada per medi de les seves publicacions i la repercussió que han tingut. El primer que he trobat és que es tracta d'una anàlisis que no és de les més fàcils de fer, no pas per la qualitat i quantitat del seu contingut sinó per la seva orientació. David Cardús estudià aviat els problemes de la manca d'exercici, en persones allitades. Això el portà a interessar-se per la rehabilitació i a ser professor d'aquesta matèria. I per això es va dedicar a una activitat que tot i que s'entén bé, aquí ara no sabríem pas massa on posar-la, perquè queda una mica lluny dels nostres camps i esquemes més habituals de recerca. Si diguesim només que va fer estudis sobre medicina de l'espai no li fariem gaire honor perquè aquesta és una especialitat aquí sense cap pes, tant que s'ha suprimit. Però cal dir que el seu treball a la NASA, el que mediàticament és més conegut, s'orienta cap aquí. Cal dir que el doctor Cardús va conrear alguns aspectes bàsics que aplicà a diverses activitats i d'això en ve una tasca molt personal i en part més original de continguts. És un metge amb una sòlida formació matemàtica que aplica els seus coneixements en camps poc habituals. D'una banda hi ha els estudis bàsics de fisiologia que va aplicar en ls estudis sobre manca d'activitat (primer per estar al llit), i sobretot a la rehabilitació i més potser en el camp de la rehabilitació cardiaca, També la de les lesions medul.lars, entre altres. D'altra banda aquesta formació matemàtica li facilità aplicar aquests coneixements en el camp també de la fisiopatologia i de l'experimentació. Va treballar al llarg dels anys en molts aspectes però al cap del temps els que han tingut més ressò han estat l'estudi dels models de modificació de la gravetat i la seva repercussió en la fisiologia i fisiopatologia humanes. L'estudi de la fisiologia de la ingravidesa i les seves conseqüències han estat potser el centre de la seva obra, vista en perspectiva. Recordem que no solament estudià els seus efectes sinó que intentà analitzar-los, compensar-los, corrregir-los també, mitjantçant la creació d'una gravetat artificial. L'instrument, creat en bona part per ell, necessita molt enginy per a la seva concepció. Ho explicà molt clarament aquí mateix el dia del seu ingrés com a acadèmic d'honor el novembre passat. També havia fet, pels estudis experimentals, un simulador de gravetat artificial. Això el dugué de manera bastant directa a interessar-se pel futur, l'adaptació de l'home a la vida en condicions de gravetat diferents, veure si era possible, i què calia fer. Els seus escrits, i conferències, sobre la vida de l'especie humana a l'espai, fora de la terra, estan expressats amb una base científica molt sòlida, ben allunyats del que es podria dir-ne ciència ficció. Així, quan va fer l'abril de 1996, la lliçó Joan Alòs, al centre quirúrgic Sant Jordi el tema va ser "Projecció de la vida a l'espai" i diu de manera molt directa: "Avui voldria parlar-vos de futur, d'un futur que no és una simple continuació del present... sinó d'un futur que canviarà la vida del món". Es una visió del savi que pensa, que surt del contingut detallista d'un article, que hi veu més enllà, però sense deixar, ni per un moment, l'anclatge sòlid en el treball experimental del laboratori d'ingravidesa. Un segon aspecte prou important, i relacionat en part amb aquest, però amb una relació més directa amb la clínica i la terapèutica, són els estudis de rehabilitació en persones que han patit lesions de la medul.la espinal. La pèrdua de capacitat motora, la dificultat per a fer exercici, àdhuc la dificultat per a incorporar-se, tenen també les seves repercussions hemodinàmiques cardiaques, que Cardús analitza. Ajunta, en part, perquè les condicions no són pas les mateixes, les alteracions que es pateixen quan una lesió motora dificulta el moviment, o quan la ingravidesa crea unes condicions de moviment diferents de les habituals. Finalment, i més en els últims temps, s'ha de considerar l'orientació que dóna a la seva obra cap el camp de la Salut Pública. S'ha esmentat, al començament, que calia valorar principalment dos aspectes en l'obra científica: el que ensenyava i el que investigava. Hem parlat d'aquest. En el primer hem de recordar, i no hi insistiré perquè ja s'ha dit, que ha estat professor del departament de Rehabilitació del Baylor College of Medicine, a Houston; també professor de Fisiologia en el mateix Baylor College, i encara la seva dedicació com a professor de Biomatemàtiques a la Rice University, igualment a Houston. * La tasca científica realitzada per Cardús ha estat prou activa. Hem fet una anàlisi del seu curriculum, que va enviar a l'Acadèmia, actualitzat fins a l'any 1999, i de les referències en els índex d'articles més a l'abast, el Medline. Va ser autor de més de cent treballs publicats. A la relació dels "papers" del seu curriculum n'hi 114, a més de 5 llibres dels quals és autor o editor i 15 capítols de llibre. En total 134 publicacions. Dels articles, 54 han estat recollits a la base de dades Medline. D'aquests 54, que hem de considerar en principi els més rellevants, 38 ho són com a primer signant i 15 d'ells com a signant únic. Després veurem en quines revistes publicava. El primer article recollit al Medline és de l'any 1965, i abans ja n'havia publicat 19. Aquest índex s'inicià el 1966. Cardús comença a publicar abans que hi hagi el Medline (hi havia altres coses, com l'Index Medicus. Això vol dir aquest curriculum no pot ser valorat amb la visió d'un jove becari d'avui. S'ha de recordar encara un altre aspecte, que són les conferències i seminaris, inclosos en el concepte de "Invited lectures", que són 135. Moltes d'elles estan a la base d'articles posteriors. Podem fer un comentari sobre aquest esquema de publicacions, que no s'adiu massa amb el que és costum ara en els investigadors més joves: moltes més publicacions i molts més signants. Aquí les diferències generacionals són molt grans, potser més ara a la península que a Amèrica. Aquí hem arribat més tard al "boom" de les publicacions i la necessitat de tenir treballs en revistes de factor d'impacte alt. Cardús va treballar molt àmpliament en un camp molt especialitzat, però també més separat de l'activitat mèdica diària. Els seus estudis no afecten gaire, avui a la població diríem normal, la que viu en les condicions habituals. D'una banda és una medicina de "no malalts", veure com afecten les condicions d'ingravidesa a la població que haurà d'anar a l'espai, o sigui, per ara, en condicions de salut òptimes. D'altra banda els subjectes d'estudi, els "clients", avui són molt pocs. Però sense perdre de vista que en un futur "que no és continuació del present", com ell mateix va escriure, poden afectar a grups molt més extensos de la humanitat. Són doncs estudis de base, d'abast avui limitat. Tan limitat que ja hem dit que la pròpia especialitat a Espanya s'ha suprimit. Però abans d'aquesta incursió en el camp dels estudis de les repercussions de canvis en la gravetat, en excés o per defecte, l'obra de Cardús era prou sòlida, i precisament per això arribà al camp dels estudis de la medicina de l'espai. Analitzarem alguns aspectes d'aquests treballs, basasnt-nos més en els recollits al Medline, però sense deixar la consulta del curriculum sencer, que és gairebé d'una extensió triple pel que fa a les publicacions: a) distribució en el temps; b) signants, nombre i lloc; c) els col.laboradors; d) les revistes; e) la temàtica. DISTRIBUCIÓ EN EL TEMPS En un període de 33 anys, de 1965 a 1997, que és l'any de l'últim treball recollit al Medline, hi ha 54 treballs. Distribuïts per quinquennis hi ha un primer periode d'activitat, expressat en publicacions, molt més gran, de 22 treballs (1965 a 1969). D'ells l'any 1967 va ser el més prolífic, amb vuit treballs publicats i recollits a lls Index.Després es manté amb una producció de 5-6 treballs per quinquenni (entre 11 i 14 si mirem el curricuklum sencer), amb un petit increment el 1992 en que apareixen tres articles. En conjunt aquesta producció, atesa la seva època de més activitat, és important si es valora el nivell, la recollida en bases de dades. També cal dir que la eva època de més activitat científica va ser, vitalment, la de la quarentena, amb 24 treballs. L'esquema global, considerant la globalitat dels 134 treballs es amnté, però cal fer dos comentaris. Hi ha una agulla, en la sèrie d'informes publicats per la NASA, al voltant del 1965, sobre efectes de l'allitament prolongat. Són 14 capítols o articles, separats, fets pel grup de Vallobona, Spencer, Vogt i Cardús, com a signants habituals, i algun altre més esporàdic. Després també una agulla més petita el 1983 amb els capítols d'un llibre, del que fou coeditor, sobre rehabilitació després d'una patologia coronària. SIGNANTS Ja s'ha dit que dels 54 articles indexats, que considerem els més rellevants, en 38 és primer signant i en 15 és l´unic. El nombre de col.laboradors, en el conjunt dels treballs indexats, és de 31. D'ell 22 ho són una sola vegada, en treballs de signatures múltiples, i altres són més habituals. El col.laborador més habitual, el que fa més equip amb ell, al llarg del temps, és WG Mc Taggart amb el qual signa fins a 18 treballs, és a dir un terç dels articles indexats, i en total 21. . Va ser una col.laboració habitual, llarga en el temps, entre 1967 i 1997. En el periode dels anys 80's i 90's hi ha també la col.laboració, de RM Thrall, signant junts 11 articles; MJ Fuhrer, amb 6, i F Ribas-Cardus, amb 4, aquests junt també amb Mc Taggart. A l'etapa inicialde dels anys 60's hi ha una col.laboració puntual per a temes d'urologia, principalment en relació a la bufeta, amb Scott i Quesada, signant 9 treballs amb ells. Més extensa i fonamental pel temsp en que es va fer, és la col.laboració amb el grup en el que està integrat Carles Vallbona, juntament amb Spencer i Vogt, entre altres. Hi ha la llarga sèrie de treballs en condicions de repòs al llit, que portarà a l'inici de la col.laboració amb la NASA. En conjunt signa 25 treballs junt amb Carles Vallbona, 22 amb W Spencer i 16 amb Vogt. Cal dir que els treballs amb Vallbona comencen molt aviat, el 1959 amb un treball publicat a Insula, dos més a Espanya i els altres ja als USA a la dècada dels 60's. En els anys 80 hio ha quatre treballs, tots sobre fisiopatologia cardiaca, fets amb Enric Domingo. LA TEMÀTICA: ANALISI DELS CONTINGUTS Analitzem el contingut del recull del Medline, que és el que té més difusió. Hem preferit aquesta relació ja filtrada que no pas la més edtensa del curriculum que de fet, a banda el nombre de treballs, no canvia gens l'orientació. Veiem que els primers treballs recollits són del 65 (el Medline s'inicia el 1966). Aleshores comença unes línies en le sque, amb més o menys variacions, hi ha un fil d continuïtat fins els escrits dels últims temps. D'una banda va des de les alteracions de la bufeta fins a la patologia de la medul.la espinal. D'altre l'estudi de les condicions de repòs al llit, amb la conseqüent disminució d'activitat, que enllaçaran directament amb els canvis que s'experimenten en condicions d'ingravidesa. Cal dir que l'any 1965, de la mà del grup de Vallbona, Spencer i Vogt, ja escriu en publicacions de la NASA. Els trreballs sobre al gravetat els trobem directament a parttir dels anys 90's, però la relació amb la NASA ja és evident el 1965, és a dir 25 anys abans. Seguirem un fil cronològic en la mesura que això sigui possible. Hem vist la referència de fins a 9 publicacions fetes abans d'iniciar els seus treballs americans, o alguna lleugerament posterior. Són els que en diríem treballs més inicials. El primer és publicat a París l'any 1954, en el seu temps curt a l'Hospital de La Pitié, amb C. Lian. Després venen treballs signats amb autors catalans: amb Joan Gibert Queraltó, sobre la funció ventilatòeia en malalts cardiacs, el 1955. El mateix any, a Medicina Clínica, dos amb Josep Garcia Llauradó, sobre determinacions bioquímiques per fotometria de flama. Curiosament en aquest treballs consta con a professor de Cirurgia experimental a la Unicsitat d'Otago, Dunedin. Nova Zelanda. També dos treballs publicats amb Carles Vallbona, a Insula, el 1959 i 1962, sobre electrònica i teoria de la informació. I amb el mateix Vallbona i Andreu Pie un programa modern per a l'ensenyament d ela fisiologia, el 1962 a la revista de la facultat de medicina d Saragossa. 1) En el camp de la patologia de la bufeta hi trobem 5 treballs (i en el total 9), fets amb dos autors més: FB Scott i EM Quesada. El primer, publicat el 1965, estudia els estímuls elèctrics de la bufeta en treball experimental en gossos i humans (54). Els articles en aquest camp són més de la primera època. Aviat veiem un estudi sobre dades de micció (48), l'estudi del flux urinari abans i després de la prostatectomia (42). De seguida la relació amb les lesions de la medul.la espinal, a la qua de cavall (38) i una classificació funcional de les disfuncions neurogèniques de la bufeta (36). Aquests són els cinc articles que fa sobre el tema de la fisiopatologia de la bufeta. Es publiquenen un lapse de temps d quatre anys, de 1965 a 1968. Després la línia queda tancada, tot i que l'estudi de la patologia medul.lar i la seva rehabilitació serà una constant repetida i important en els escrits de Cardús. 2) Un segon camp qu apareix molt aviat, el mateix 1965, són els efectes fisiològics i fisiopatològics de les condicions de repòs prolongat (estada al llit) sobre diverses funcions. Al cap del temps hi haurà dos aspectes principals. D'una banda les persones que estan obligades al repòs per la seva patologia, p.e. els paraplègics, els que tenen lesions a la medul.la. D'aqui la importància d'aquests estudis per a la rehabilitació. D'altra banda l'estudi experimental de cara al que molt més tard seran els treball sobre ingravidesa. Hi ha una primera sèrie de treballs, fet pel grup on està integrat Carles Vallbona, un altre català a Houston. Tenen un títol de sèrie comú "Els efectes de l'allitament en diversos paràmetres de funcioins fisiològiques. Es una sèrie de 14 articles (només 4 els hem vist al Medline, 53, 52, 50, 44, no sabem perquè), i l'estudi global és molt complet. També hi ha estudis sobre alteracions de la gasometria respiratòria (40), i molt més tard estudis sobre impedància elèctrica en la musculatura de braços i cames (3). Deixant de banda aquest últim els altres treballs esmentat són del període 1965-67. Però els efectes de la manca o reducció de l'activitat es mantenen també en altres articles posteriors. Aquests canvis d'activitat es manifesten de manera més directa en diverses funcions, bàsicament cardiaques i respiratòries. En les primeres hi ha els efectes sobre la patologia vascular coronària. És una línia molt complexa en la que hi trobem al voltant d'una dotzena de treballs. Després segueix l'altre pol de l'activitat-inactivitat, que és l'exercici, també amb una altra dotzena d'aportacions, sovint entrebranquillades amb el grup anterior. 3) En el camp més estrictament de la fisiopatologia cardiaca hi ha l'estudi sobre arítmia sinusal en malalts que tenen lesions del SNC (51), fet encara amb el grup de Vallbona. També els estudis de recuperació de la freqüència cardiaca, en persones sanes, en relaciño amb l'edat i les condicions físiques (45). Més enllà la utilitat de les tècniques de computació en els programes de rehabilitació cardiaca (31) i d'avaluació de la funciñó del cor en la rehabilitació de malalts amb patologia isquèmica (27), i també en línies semblants (24). Potser cal fer més esment d'un treball fet amb WG Mc Taggart i F Ribas-Cardus, en el que s'inclouen tres aspectes en els que va treballar: la patologia isquèmica, l'exercici i l'estudi dels lípids del plasma (21). Més enllà trobem la relació entre el risc coronari i la patologia medul.lar (8), amb els mateixos coautors i finalment una al.lusió a la resposta cardiovascular en relació amb la gravetat artificial amb simulador (AGS), amb Mc Taggart (6). En relació amb la repercussió sobre les funcions respiratòries un primer treball fa referència a la utilització d'aparells de respiració assistida (49), encara amb el grup de Vallbona, el 1966. Un estudi més fisiopatológic sobre els estímuls propioceptius en la regulació de la funció respiratòria a l'home (33) i el desenvolupament d'una tècnica computoritzada per a l'estudi de les variables respiratòries (32). 4) En una línia que surt d'aquí, però valorant més els aspectes de l'exercici, hi ha, ja s'ha dit, una altra d'aportacions. Sovint pot ser difícil destriar el capítol en que les inclouen. Aquí hi ha una de les bases de la seva activitat més clarament docent i assistencial, la rehabilitació. Ja l'any 1966 publica, en una revista de Medicina de l'espai, un article en que e sfa un treball ergomètric amb bicicle (47) i l'any següent utilitza una programa computoritzat per a valorar les dades obtinguds en el test ergomètric del bicicle (41). El primer treball amb Mc Taggart analitza els efectes de l'exercici en la determinació de l'aigua total del cos, utilitant un isòtop, el triti. (35). Secundàriament surt un treball sobre anàlisis dels errors si s'apliquen tècniques amb diversos isòtops (34). Hi ha encara més treballs en aquesta orientació (29, 28), sobre test de'exercici (23), sobre recerca del beneficis potencials de la rehabilitació (22, 21). Es un camp relativament complex i detallat. 5) L'estudi de les lesions medul.lars és una altra eles constants de Cardús, i d'aqui vé l'orientació cap a la rehabilitació. Està imbrincat amb altres treballs. Recordem un dels treballs amb Scott i Quesada sobre la micció en afectats de lesions a la cua de cavall (38); els efectes de la restricció de sodi i l'ús de diurètics en malalts paraplègics (25); estudis sobre distribució d'aigua, sodi i potasi en afectats per lesions de la medul.la (18, 17, 16). També estudis d'activitat elèctrica en tetraplègics (15).I encara estudis sobre risc coronari i perfils de lípidsen lesionats medul.lars (8, 7). La visió cap el camp de la rehabilitació el porta a altre streballs amb Fuhrer i Thrall (20), analitzant, entr altres aspectes la qualitat de vida i els aspectes entre cost i benefici, que després es van tenir molt més en compte. En relació amb aquests treballs cal remarcar les al.lusions a aspecte smés clarament bioquímics, tot i que no pas massaxos, ja esmentats, com les distrtibucions d'aigua, sodi i potassi i estudis sobre perfils lipídics. 6) El treball en el camp de les disminucions físiques intenses (lesionats espinals) i la rehabilitació el porta a interesar-se per diversos aspectes de la salut pública, que sónobjecte d'alguns treballs més específics. Entre els més característics d'aquesta orientació cal recordar l'editorial "Cap a una medicina basada en el concepte de salut" de l'any 1973, en una revista de medicina preventiva (30) o la preocupació pels sistemes de salut (26). 7) Un camp potser una mica apart però que està en la base d ela formació metodològica de Cardús és l'aplicació de les matemàtiques a la medicina. Aquí es fa poc, i són relativament comptats està en la base de la formació metodològica de Cardús és l'aplicació els metges que creuen en la newcesiitat d'una formació matemàtica sòlida. Caedús va terballar bastant en aquest camp. Així remarca la importància de les mesures quantitatives en medicina i biologia (46); la necessitat d'establir un programa de biomatemàtiques a les escoles de medicina, ja expressada l'any 1967 (39); l'interès d'aplicar models matemàtics a l'estudi de la funció cardíaca ((37), i algun altre. Això lliga amb part de la seva activitat docent i com a autor de llibres. 8) I arrivem a l'últim dels camps en que va treballar Cardús, i el que li ha donat més renom a nivell gairebé popular, l'estudi de les possibilitats de vida humana fora de la terra. Una de les primeres dificultats amb que es pot trobar, àdhuc en viatges llargs, és la modificació de les condicions de la gravetat. Això afecta algunes funcions fisiològiques, que ja havia estudiat en malalts sotmesos a inactivitat forçada per les seves lesions. Primer les dificultats en les naus que viatgen fora de la terra (el que és un fet ja ben real) i després les possibles dificultats si es pot viure en un medi amb gravetat diferent de la terra (el futur diferent que deia, quan la lliçó Joan Alòs). Els primers treballs amb referència primària a les condicions de modificació de la gravetat els trobem en l'estudi de la gravetat artificial, els simuladors de gravetat, des de l'any 1990, és a dir bastant tardanament en el conjunt de la seva obra. Però des d'aleshore sla majoria dels seus treballs s'orienten cap aquest tema. Així tenim estudis sobre desenvolupament d'una gravetat artificial (11), els simuladors (AGS) i el progrés en el seu disseny (10, 9); la resposta cardiovascular en condicions de AGS (6) i altres aspectes (5,4). També els estudis en condicions de disminució de la força gravitaòria, d'ingravidesa, en temps llarg o en posició horitzontal (2, 1). 9) Queden els escrits en llibres, que tot i no tenir el ressò, i la valoració d'impacte dels articles, tenen la seva importància, i una orientació diferent, mé spersistent i menys fugissera. Ja l'any 1965 és editor del llibre d'abstracts d'un Symposi anualñ de Biomatemàtiques, fet a Houston. És autor únic d'un llibre que s'edità a Barcelona "Introducción a las matemáticas para médicos y biólogos", publicat el 1972. Consta coma editor, junt amb Carles Vallbona, d'un llibre sobre Computadors i models matemàtics en medicina, en anglès, per Springer Verlag, el 1981, recollint una Conferència de matemàtiques al servei de l'home feta a Barcelona el 1987. Igualment és coeditor d'un llibre sobre rehabilitació en patologia coronària, el 1983, del que és autor o coautor de sis capítols. VISIO DE CONJUNT En conjunt, i ell mateix ho posa en la pàgina final de resum valoratiu del seu curriculum, tramès a l'Acadèmia diu "la meva educació bàsica en fisiologia humana, cardiologia i matemàtiques, han tingut un impacte en les meves contribucions tant en la recerca mèdica com en el treball clínic. Aquestes contribucions s'han desenvolupat principalment en les àrees d el amedicina física i la rehabilitació, el programa biomèdic de l'espai en l'aplicació de les matemàtique si la tecnologia e la computació a la recerca mèdica". Els seus estudis sobre fisiologia de l'exercici van fer que, juntament amb el doctor Ulrich Luft, participés en la selecció dels primers astronautes americans, a Alburquerque, New Mèxic, dins dels treballs de la Lovelace Foundation. Després va crear el primer programa de rehabilitació cardíaca en el departament de Rehabilitació del Baylor College of Medicine a Houston. Després aquests programes es van aplicar a lesionats de la medul.la espinal, principalment en paraplègics. En resum: Cardús és un metge amb una formació com a fisiòleg. S'especialitza en malalties respiratòries, estant quatre anys a Puig d'Olena. Després es forma com a cardiòleg a París (1953-54), fa l'especialitat a Barcelona (1954-56) i segueix a Manchester (1957). Un periode curt a Nova Zelanda. Després ja anirà als Estats Units, on trobarà temps per a fer una formació en matemàtiques per a ciències de la salut a Ann Arbor, Michigan, que li serà molt útil en la seva orientació posterior. Va aviat a Houston, on treballa amb un grup amb Vallbona i publica molts treballs amb ells. Contacta amb la NASA, té estudis sobre l'exercici, la manca d'exercici i el repòs. Això el porta a preocupar-se de la rehabiltació d'aquests malalts, i també altres aspectes de la rehabilitació post lesional, p.e. en el camp de la patologia medul.lar o coronària. I això mateix també el porta a participar en les tasques biomèdiques de la recerca per les condicions de vida a l'espai, des la selecció dels primers astronautes fins a als estudis sobre els efectes de la gravetat artificial (simuladors de gravetat per a naus espaial) fins a la situació d'ingravidesa. Jacint Corbella

n. Barcelona, 1933. És fill de Jaume Pi-Sunyer i Bayo, i nét d'August Pi-Sunyer. Va marxar a l'exili familiar l'any 1939, amb una etapa curta a Mèxic i aviat a Nova York, on s'instal•là el seu pare. Va estudiar medicina a la Universitat de Columbia, New York, graduant-se el 1959 i fent el doctorat a la universitat de Harvard, Massachussetts, el 1963. S'ha especialitzat en el camp de l'endocrinologia i la nutrició, l'estudi del metabolisme de lípids i glúcids, i clínicament en la prevenció i tractament de la diabetis i de l'obesitat. Ha treballat en el St. Luke's Hospital Center i ha estat professor de la universitat de Columbia. Ha estat president de l'American Diabetes Association i ha publicat més de dos-cents treballs de la seva especialitat. En els últims temps sovinteja els viatges a Catalunya, mantenint una bona relació amb diversos serveis d'endocrinologia, entre ells els de l'Hospital Clínic i el dels germans Trias. Ha estat nomenat Doctor Honoris Causa per la Universitat de Barcelona. Ha intervingut en campanyes per a la prevenció de la diabetis i de control de l'obesitat, principalment en els nens. A més de la seva vàlua científica, de la relació ara freqüent amb el país, representa un graó més de la llarga nissaga de la família Pi Sunyer i la seva relació amb l'Acadèmia, i seria com a mínim la sisena generació familiar membre de l'Acadèmia. Francesc Suñer, metge de Figueres, va ser elegit membre corresponent el 5 de març de 1781. Ell mateix és l'autor de la memòria "Descripción de la epidemia que se padeció en la villa de Rosas" els anys 1789 i 90, presentada a les Juntes de 21 i 28 de febrer de 1791, i publicada en el volum d'actes de l'Acadèmia de 1798. Tomàs Suñer, 1770-1855, fill d'aquest, fou corresponent molts anys i va enviar com una mínim una quinzena de memòries, moltes de les quals es conserven a l'arxiu de memòries manuscrites. Jaume Pi Suñer, 1850-1897, fou catedràtic de Patologia General de la Facultat, 1883, i membre numerari de l'Acadèmia, 1886. Fou un dels modernitzadors de l'ensenyament de la medicina aquí. August Pi i Sunyer, 1879-1965, fill de l'anterior, fou catedràtic de Fisiologia i creador de l'Institut de Fisiologia. Acadèmic numerari des del 1910, fou president de l'Acadèmia, 1927-1935, i ho era en el moment de la inauguració de l'edifici actual l'any 1929. Jaume Pi-Sunyer i Bayo, 1903-2000, fill d'August, fou, acadèmic corresponent, 1932, i catedràtic de Fisiologia de Santiago, 1936. Exiliat, visqué més de cinquanta anys a Nova York, dedicat en bona part a la indústria farmacèutica. La nostra revista en publicà la necrològica ran de la seva mort. Oriol Casassas i Simó, n. Sabadell 1923, és una de les personalitats més destacades de la medicina catalana actual, principalment en el seu aspecte de defensa dels valors institucionals i del país. Ha desenvolupat una gran part d'aquesta activitat en el marc de l'Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i de Balears, de la que ha estat president en el període 1978-1982. Al seu redòs ha impulsat la continuïtat dels Congressos de Memtges de Llengua Catalana, des del de Perpinyà de 1976, i ha estat president del è. També ha estat president de la Societat Catalana de Biologia, 1979-1981, i és membre numerari de l'Institut d0Estudis Catalans des de 1985 (Secció de Ciències Biològiques). També des de la plataforma de l'Acadèmia va impulsar amb efoicàcia la nova col•lecció de "Monografies Mèdiques", iniciada amb un text d'Alsina Bofill. Una de les seves contribucions més importants a la medicina catalana del nostre temps ha estat la seva intensa tasca com a director del "Diccionari Enciclopèdic de Medicina", editat per l'Acadèmia de Ciències Mèdiques i Enciclopèdia Catalana", en la seva primera edició de 1990. És una eina fonamental per a la normalització del llenguatge mèdic en català, i aquesta vàlua ha estat reconeguda, i utilitzada, per la seccióp Filològica de l'Institut, com a eina de treball per la seva autoritat. Ha treballat extensament en el camp de la història de la medicina, en particular la del país, col•laborant amb assiduïtat en els Congressos d'Història de la Medicina Catalana, des del pruimer de Barcelona-Montpeller, de 1970. En aquest camp cal destacar els seus llibres "La medicina catalana del segle XX" (B, ed. 62, 1970); "Josep Alsina i Bofill. L'exemple", (Barcelona, Abadía de Montserrat, 1996); "Una faula i setze històries" (Barcelona, Abadia de Montserrat, 1999), on recull part de la seva producció dispersa. En l'aspecte assistencial, ha mantingut el contacte directe amb els malalts, dedicant-se més a la pediatria de primera línia, més l'assistència ambulatòria que la hospitalària, amb un enfocament social que ha trascendit, i ha publicat "La pediatria en el suburbi" (1967), "La hospitalització pediàtrica a Catalunya (1966); L'ensenyament de la pediatria" (1964) i, també juntament amb J. Ramis, "Metges de nens. Cent anys de pediatria a Catalunya" (Barcelona, La Magrana, 1993). La Reial Acadèmia de Medicina el va acollir com a membre corresponent des del 1994. Francisco Guerra Pérez Carral n. Torrelavega, Cantàbria, 1916. Va fer els estudis de medicina a la facultat de Madrid, essent intern per oposició de Farmacologia, a la càtedra que dirigia Teófilo Hernando de qui es considera deixeble. Tot i ser molt jove, hagué de tenir actuació mèdica per les circumstàncies de la guerra, en el costat republicà, i al final d'aquesta estava com a cap a l'hospital de Montjuïc a Barcelona. S'exilià i marxà a Mèxic, on es doctorà. Ha fet una carrera important a l'exili tant en els camps de la farmacologia com de la història de la medicina, i quan va tornar va fou catedràtic d'Història de la Medicina de la Universitat d'Alcalà d'Henares, i vicerector durant gairebédeu anys d'aquesta universitat. Durant uns anys va treballar com farmacòleg a Mèxic, essent professor a la UNAM. Després va passar als Estats Units i l'any 1958 va succeir a Henry Sigerist, un dels grans mestres de la història mèdica del segle XX, com a professor d'Història de la Medicina de la universitat de Yale, passant el 1962 a treballar en el Wellcome Institute for the History of Medicine de Londres, on va estar deu anys. Després va tornar a Espanya fent una extensa i fructífera carrera docent a Alcalà. És un treballador molt actiu, autor de 75 llibres i monografies i de més de tres-cents articles científics. En el camp de la Farmacologia són coneguts el seu "Métodos de Farmacología experimental" (1946), i "Manual de Farmacología" (1951). Va treballar entre altres camps en l'estudi de drogues naturals obtingudes de plantes americanes, àdhuc algunes al•lucinògenes, el mecanisme d'acció dels digitàlics, la valoració i efectes dels salicilats. En aquest camp, intermedi amb el de la història, és el seu llibre "Materia médica mexicana" (1950). Entre les obres més pròpiament dedicades a la història de la medicina, destaquen: el seu ampli llibre de text "Historia de la Medicina" (Madrid, 1982), en tres volums, amb una gran quantitat d'informació i bon estil docent. El seu últim llibre publicat "La medicina en el exilio republicano" (2003), amb 987 pàgines, és l'estudi més ampli, detallat i solvent, sobre l'activitat a fora dels metges espanyols que van haver d'exiliar-se després de la guerra, entre ells molts catalans. Però potser el cos més extens i continuat de la seva recerca està en la medicina espanyola a Amèrica i Filipines en els temps colonials. I també altres aspectes relacionats. Així cal recordar, obres extenses com: - "Historiografía de la medicina colonial hispanoamericana" (1953) - "La medicina precolombina" (1990) - "El Hospital en Hispanoamérica y Filipinas, 1492-1898", (1994) - "La educación médica en Hispanoamérica y Filipinas durante el dominio español" (1998) - "Bibliografía médica americana y filipina", 1999. 2 volums. - "Epidemiología americana y filipina, 1492-1898" (1999)

James D (Dewey) Watson. (n. Xicago, Illinois, USA, 6 d'abril de 1928). Inicià els estudis a la universitat de Xicago i després seguí a la d'Indiana, Blomington, on es doctorà en zoologia el 1920, als 22 anys. Pasa a la Universitat de Cambridge, treballant al laboratori Cavendisch, juntament amb Francis Crick, entre 1951-1953. Allà descriu, amb Crick, l'estructura en doble hèlix de l'ADN. Aquest descobriment es considera clau pel desenvolupament ulterior del coneixement sobre els mecanismes de l'herència. El 1962 va rebre el premi Nobel de Medicina, juntament amb Crick i Maurice Wilkins. El 1968 fou nomenat director del laboratori de biologia de Cold Spring Harbor de New York, on ha treballat durant més de quaranta anys. Ha estat director del projecte genoma, pe a desxifrar la seqüència genètica completa de cada individu. Entre els seus llibres cal esmenta: "The double helix", 1968, en el que explica la història del descobriment de l'estructura de l'ADN. També, juntament amb Andrew Berry "DNA. The secret of life". La RAM de Catalunya el va nomenar l'any 2005 Acadèmic d'Honor, en ocasió d'una visita que va fer als locals de l'Acadèmia. Se l'ha considerat el savi vivent amb més reconeixement de la història de la biologia.

Rita Levi Montalcini (n. Torino, 22 d'abril de 1909), metgesa italiana, bessona amb Paola, que fou arquitecte. Rita es va graduar a la universitat de Torino, i doctorada el 1936. Allí fou deixeble de Giuseppe Levi, catedràtic d'anatomia. Cal remarcar que en el laboratori de G. Levi van coincidir en poc temps com a estudiants Renato Dulbecco, Salvatore Luria i Rita Levi-Montalcini, que amb els anys passarien als Estats Units i, amb treball independent entre ells, tots arribarien a guanyar el premi Nobel de Medicina. De família jueva va patir la repressió en els anys de la segona guerra mundial, essent foragitada de la universitat de Torino el 1943, i `passà algun temps a Florència, amagada, amb un laboratori petit a casa seva. El 1947va poder passar als Estats Units a la universitat de Washington a Saint Louis (Missouri). Allà treballà en el laboratori de Viktor Hamburger i col•laborà amb Stanley Cohen, amb qui compartiria el 1986 el Premi Nobel de Medicina. Ha treballat pràcticament sempre en el camp de la neurobiologia i els seus treballs més importants han estat els que la portaren a la descoberta del Factor de Creixement del teixit nerviós, juntament amb Cohen. Les repercussions d'aquesta línia de recerca han estat molt importants. El novembre de 2005, en ocasió d'una visita al Centre de Microcirurgia de Sabadell, la RAM de Catalunya la va nomenar Acadèmica d'Honor. Aleshores va destacar el vigor amb que va fer la seva intervenció. L'abril de 2009, en ocasió del seu centenari va ser objecte d'un homenatge nacional a Itàlia. Ha creat una fundació per a la defensa dels drets de la dona en el tercer món, principalment a Àfrica, amb la col•laboració de Giuseppina Tripodi. Autora de diversos llibres de divulgació, entre els que destaca "In Praise of Imperfection", amb traducció espanyola "Elogio de la imperfección", 1989, amb edicions posteriors. També és autora de "Tempo di azione", 2004; "Tempo di muttamenti", 2002; "L'asso nella manica a brandelli", 2008, amb traducció espanyola, 2009), i altres.

Carles Cordón va néixer a Calella de la Costa, visquent a Barcelona i fent els estudis de medicina a la Universitat Autònoma. Als vint-i-cinc anys, el 1979, va anar als USA, per a treballar en investigació oncològica i ja s'hi ha quedat, fent el doctoral a la Cornell University. Actualment és director de la divisió de Patologia Mol•lecular del Memorial Sloan-Kettering Center de New York, un dels centres de més nivell en l'estudi de la patologia tumoral. Manté una relació continuada amb els científics d'aquí, viatjant sovint a Catalunya. Ha estat proposat per a ser investit Doctor Honoris Causa de la Universitat de Barcelona el proper mes d'octubre de 2006. Les seves aportacions més conegudes estan en dos camps, un més bàsic i l'altre més clínic. En els estudis de base estan els treballs sobre oncogens i principalment el que se n'ha dit "pokemon", un gen que controla l'activitat de diversos gens supressors. Aquesta recerca està feta principalment en col•laboració amb Pier Paolo Pandolfi. La línia més clínica està relacionada amb la patologia genitourinària, principalment els càncers de bufeta de l'orina i de pròstata.

Enllaços:

Carlos Cordon-Cardo | Icahn School of Medicine (mssm.edu)

Joan Massagué i Solé. Nat a Barcelona el 1953; llicenciat i doctor en Farmàcia, 1978, per l universitat de Barcelona, treballant amb Joan Guinovart. L'any 1982 va treballar a la universitat de Brown, Rhode Island, on va descobrir l'estructura del receptor de la insulina. Després fou professor de Bioquímica a la universitat de Massachussetts, i des del 1989 dirigeix el departament de Biologia Cel•lular i Genètica del Memorial Sloan-Kattering Center de Nova York, on és director del programa de Biologia i Genètica del Càncer. També és investigador de l'Institut Mèdic Howard Hughes. Membre de l'Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units. Membre d'Honor de la Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya. Ha treballat bàsicament en els coneixements dels mecanismes bioquímics del càncer, principalment en la cascada de transmissió de senyals dins de la cèl•lula i en factors de creixement tumoral beta. La Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya l'elegí Acadèmic d'Honor l'any 2006.

Àngel Pellicer va néixer a Tarragona l'any 1946, estudiant medicina a la universitat de València. on es llicencià el 1971. Va fer el doctorat en bioquímica a la universitat de Madrid el 1976., i de seguida va passar als Estats Units, on ja el 1976 era un fellow postdoctoral de l'Institut de Recerca del Càncer de la universitat de Columbia. S'ha dedicat, des de fa més de trenta anys, a l'estudi dels mecanismes bioquímics i genètics del càncer, havent efectuat algunes aportacions de primer nivell. Actualment és professor del departament de Patologia de l'Escola de Medicina de la Universitat de New York (NYU Medical Center). Entre els treballs del laboratori que dirigeix la línia més activa i la que ha obtingut més resultats és l'estudi dels oncogens, principalment els seus mecanismes d'activació, i dels gens supressors de tumors. De manera més específica els treballks del seu laboratori que han tingut més repercussió es relacionen amb la família dels gens "ras" que estan activats en una proporció significativa del tumors humans. Un treball fonamental en aquest camp, molt citat, és el que va publicar el 1998, junt amb M. Malumbres, sobre les vies d'acció dels gens "ras" en el control del cicle cel•lular i la seva transformació tumoral. Treballant en models animals han pogut induir diversos tipus de tumors i analitzar-los a nivell mol•lecular. Per a determinar el paper concret del N-ras oncogen en aquests tumors van desenvolupar diverses línies en ratolins transgènics , que han desenvolupat tipus de tumors diferents, de la mateixa línia del tumor original del que s'havia aïllat l'oncogen. També ha pogut caracteritzar i identificar un nou tipus d'oncogen, el "rsc", que és fins a cert punt homòleg dels activadors d'una altra família de gens, els "ral". Igualment han estudiat els mecanismes d'inactivació de la p15 en limfomes tímics en rosegadors. Els conceptes que defineixen les seves línies principals de recerca, i del seu grup, són els dels oncogens, els gens supressors de tumors, i el mecanisme com actuen en el desenvolupament de les neoplàsies. La seva productivitat tendeix a ser més aviat específica que elevada. De tota manera en els últims tres anys ha publicat divuit treballs en revistes de primer nivell, junt amb els membres de l'equip que dirigeix a la Nex York University, molts d'ells d'origen hispà.

El doctor Umberto Veronesi va ser nomenat acadèmic d’honor en el ple del dia 12 de juny de 2007 i li fou lliurat el diploma durant un acte celebrat al rectorat de la Universitat de Lleida el dia 17 d’octubre. Va coincidir, en una mateixa sessió acadèmica amb el nomenament com Doctor Honoris Causa per aquella universitat, en una cerimònia presidida pel doctor Joan Viñas, rector de la Universitat i membre numerari d ela Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya. El professor Veronesi és una de les personalitat més reconegudes en el camp de l’Oncologia clínica, en el diagnòstic i tractament de les malalties tumorals malignes, principalment el càncer de mama. Ha desenvolupat una carrera important des del punt e vista de la recerca, de l’assistència, i també dins de l’organització de la seva especialitat i l’administració i la política sanitàries. Nascut a Milà l’any 1925, va fer els estudis de medicina en aquella ciutat graduant-se l’any 1951. Ha estat professor d’anatomia patològica (1958) i de Cirurgia des del 1961 a la universitat de Milà. Va treballar a l’Institut Nacional del Càncer de Milà de 1951 a 1994, primer com a patòleg i després com a cirurgià. Ha estat durant molts anys cap del servei de cirurgia oncològica i director científic de 1975 a 1994. Després ha seguit com a director científic de l’Institut Europeu d’Oncologia, a Milà, de 1994 a 2000, càrrec que va deixar en una breu etapa de pas per les responsabilitats polítiques i va reprendre el 2001. El seu prestigi com a persona per sobre discussions, en un moment en que calia una figura que no fos objecte de polèmica el va portat a ser nomenat ministre de Salut del govern de la República Italiana, en el gabinet presidit per Giuliano Amato, socialista. des d’abril de 2000 a juny de 2001. En els últims temps ha treballat principalment en l’estudi de la terapèutica dels tumors, quirúrgica i amb quimioteràpia, més en el càncer de mama, camp en el que és una autoritat de primer nivell mundial. Els seus treballs sobre la utilització del Tamoxifè en oncologia mamària són molt citats. És autor de més de 600 articles sobre temes d’Oncologia Clínica i Experimental i de dotze llibres. Finalment cal assenyalar que el doctor Veronesi estat objecte de molts reconeixements, als quals se sumen el dos de la medicina catalana aquest any 2007. És doctor honoris causa per les universitats de Córdoba (República Argentina), 1988; Pontificia de Rio Grande do Sul (Brasil), 1989: Atenes, 1993; Anvers (Bèlgica), 1995; Buenos Aires, 1998; Cracòvia, (Polònia), 2002; i ara la de Lleida, 2007. Un últim punt relatiu a la nostra Acadèmia. Des de fa un temps volem donar molta més presència a actes que se celebrin a la resta del país, fora de la seu del carrer del Carme, i també en part amb la col•laboració de les institucions de cada ciutat. El 2005 es va fer un primer lliurament d’un títol d’acadèmic d’honor a la doctora Rita Levi Montalcini, en un acte, també conjunt, que es feu a la ciutat de Sabadell. Aquest d’ara a Lleida és el segon i voltat de la solemnitat acadèmica d’un doctorat honoris causa. Ja hi ha previst, a més, un proper acte d’ingrés de tres acadèmics corresponents a la ciutat de Girona el mes de febrer de 2008. I esperem que aquesta presència tingui continuïtat. .

(Tolosa de Llenguadoc, 19 d’octubre de 1916 – Palma de Mallorca, 6 de juny de 2009). Passà part de la infantesa a Biarritz. Estudis de medicina a París; paper actiu en política d’orientació esquerrana, en els anys de la postguerra mundial. Importants el seus treballs sobre els grups leucocitaris (Sistema HLA) que han permès un coneixement més profund de la compatibilitat dels teixits i han estat fonamentals per a poder evitar el rebuig en el trasplantament d’òrgans. Guanyà el premi Nobel de medicina de 1980, compartit amb Baruj Benacerraf i George Snell. Els últims anys de la seva vida va estar molt relacionat amb els PPCC, deixant una gran part de la seva documentació científica a València. Residí bastants anys a Palma de Mallorca, on fou membre d’honor de l’Acadèmia de Medicina, i doctor HC de la Universitat de les Illes Balears. Morí a Palma, a l’hospital Son Llàtzer, essent enterrat a Sòller. Acadèmic d’honor de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya. ------------------------------------------------------ EL PROFESSOR JEAN DAUSSET (1916-2009) FI D’UNA VIDA ÚTIL PER A LA HUMANITAT Del professor Jean Dausset acadèmic d’honor de la nostra institució n’hem parlat amb una certa freqüència. Ara ha de ser amb motiu del seu traspàs. Va morir el dia 6 de juny de 2009 a Palma de Mallorca, a l’Hospital de Son Llàtzer, on estava ingressat des de feia una setmana per una insuficiència respiratòria. Va ser enterrat dos dies després en el cementiri de Sòller. El seu estat de salut era precari des de feia algun temps, sobretot amb greus dificultats de desplaçament, seqüela d’una fractura de fèmur i les operacions que seguiren. El mes de desembre passat va rebre, a la seu de la Reial Acadèmia de Medicina de les Illes Balears, que ens va permetre compartir per gentilesa del seu president doctor Alfons Ballesteros, la medalla i diploma com a Acadèmic d’Honor de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, lliurada personalment pel president. Per a nosaltres ha estat una pèrdua important. Tenia 92 anys i ja havia fet la seva feina científica. Una tasca de primer ordre que li valgué el premi Nobel de Medicina de l’any 1980, que va rebre quan tenia seixanta-tres anys. El tema més important dels seus treballs ha estat el descobriment dels antígens leucocitaris, el sistema HLA. Això és un avenç fonamental per a conèixer els fenòmens d’immunitat dels teixits, i de fet pel progrés en l’èxit dels transplantaments d’òrgans sòlids. Ha tingut una rellevància semblant a la del descobriment dels grups dels hematies, tot i que la transcendència de les transfusions ha estat més àmplia que la dels trasplantaments, si més no numèricament, per la molta major quantitat de vides salvades. Però el treball de Dausset ha estat també fonamental pel progrés de la medicina i així li va reconèixer lAcadèmia sueca, en atorgar-li l’any 1980 el premi Nobel de Medicina. Després ha estat més d’un quart de segle encara treballant en la ciència, amb el pes del premi, i rebent homenatges continuats, arreu on ha anat. El vem conèixer precisament a la ciutat de Toulouse, la del seu naixement, el mes de maig de 1985, amb motiu d’un congrés sobre l’HLA, l’anàlisi del qual començàvem a aplicar a la càtedra de Medicina Legal, pels diagnòstics de paternitat. Aleshores era un avenç sensacional, que va permetre ampliar de manera molt eficaç el resultat del diagnòstic. Va ser un viatge molt fructífer, que vem fer juntament amb els professors Emili Huguet i Manel Gené. D’allà ens ve també el coneixement del seu llibre blau, tan important, sobre el tema. Després l’aplicació de les tècniques d’ADN va deixar, gairebé obsolet, l’estudi dels antígens leucocitàris d’histocompatibilitat per la nostra tasca. Però no per les altres, que eren per les que s’havien descobert. A Barcelona havia vingut algunes vegades, no precisament per aquesta aplicació, que a l’Hospital Clínic feia la doctora Guadalupe Ercilla. En el servei d’Immunologia, portat pel doctor Jordi Vives, també acadèmic numerari, en sabien molt més. Però potser el recordem més, en els actes celebrats no massa temps després a Menorca, el 1987, amb motiu del bicentenari del naixement de Mateu Orfila, catedràtic de Medicina Legal de la universitat de París, impulsor del desenvolupament científic de la toxicologia. Encara no vivia a Mallorca, però va ser cridat per aquests actes juntament amb el professor Toubiana, que seria president de l’Acadèmia de Medicina de França. Recordem l’esplendor de les cerimònies, amb el vestit, més un uniforme d’acadèmic, verd amb brodats (no arribaven a portar l’espasí) que ens xocava una mica, però donava molta solemnitat a l’acte. Després, ja a Mallorca, on anava sovint i acabà residint-hi, el vem veure vàries vegades, de la mà de Pep Tomàs, president de l’Acadèmia de Medicina de les Illes Balears i després d’Alfonso Ballesteros, actual president, i també de Macià Tomàs, membre ara d ela Junta de l’Acadèmia de Mallorca, cap dels serveis de Medicina Laboral del Govern de les Illes. Macià, gran treballador, va fer una tesi històrica, com la del seu pare, sobre el foc de sant Antoni a Mallorca, i després ha fet un llibre. Ho esmentarem d’aqui un moment, juntament amb Jean Dausset. Precisament l’Acadèmia de les Illes farà, just d’aquí unmes, una sessió necrològica específica, en la qual la nostra acadèmia estarà representada. La seva relació personal amb Espanya i amb els Països Catalans ha estat molt intensa. La seva esposa, Rosa, ha nascut a Madrid i visqué algun temps a València. En els últims anys han residit a Mallorca, on ha estat acollit com a acadèmic d’honor de l’Acadèmia de Medicina, col•legiat d’honor del Col•legi de Metges, i doctor Honoris Causa de la Universitat de les Illes Balears. I allí va estar amb l’amistat i respecte de tots els metges mallorquins, repeteixo, els presidents Josep Tomàs i Alfons Ballesteros, tots els acadèmics, i en particular Macià Tomàs i Salvà, que va publicar amb ell un llibre en forma de “Diàlegs sobre evolució genètica i cultural. Cap a l’home responsable”. Editat per la Universitat de Barcelona, en versions catalans (2005) i castellana l’any següent (2006). Malgrat les dificultats esmentades continuava amb una certa activitat i darrerament va publicar un treball a la revista “Medicina Balear sobre “Darwin, un debate en el tiempo”. A la ciutat de València li ha lliurat una bona part de la seva documentació científica. Era una persona interessada per molts aspectes de la cultura, i potser tant per l’art com per la ciència. Durant molt anys va ser un addicte de les galeries d’art, i fins i tot en va portar alguna. En aquest món va conèixer Rosa, la seva dona, autora ella mateixa de llibres en la línia de l’art. I el propi Jean va fer un llibre “Un clin d’oeil à la vie”, en el que exposa molts punts de la seva vida i idees. En la cerimònia en que se li va lliurar el diploma d’Acadèmic d’Honor vàrem recordar de manera expressa, la seva relació geogràfica amb els Països Catalans, suara esmentada. També que era el premi Nobel de Medicina que havia nascut en un lloc més proper a Barcelona (Santiago Ramón y Cajal, que era de Petilla d’Aragón, cau una mica més llunyà, tant en línia recta, com en hores de carretera). També ara és el que ha mort més a prop de Catalunya. No vàrem insistir aleshores, però ho hem preparat per un proper article, en la seva arrel personal occitana. Havia nascut a Tolosa de Llenguadoc l’any 1916. El seu pare era pirinenc i la seva mare de la Lorena. Anys de la seva infantesa els va passar a Biarritz, on el seu pare treballà com a metge algun temps. Aquest era Henri Dausset, nascut a Tarbes, estudiant de medicina a Tolosa i després a París. S’especialitzà en la utilització dels medis físics en terapèutica, la que aleshores es deia Terapèutica Física, i principalment amb les cures per medi del sol (helioteràpia), tema sobre el que va fer un llibre. També les radiacions infraroges i ultraviolades, amb altres llibres. A més destacà per un llibre de bon èxit sobre els règims alimentaris: era doncs un bon estudiós de la nutrició. També va dissenyar alguns aparells de Fisioteràpia, i tingué cura d’alguns establiments balnearis, a Biarritz i a Vichy. Fou cap d’un servei de l’Hôtel-Dieu de París, on va morir el 1934, quan el fill tenia disset anys. Pels seus treballs, i la dedicació als malalts és considerat un dels precursors de l’especialització de la reumatologia a França: president de la societat científica i creador de la revista més important.

(n. Girona, 11 d'agost de 1952). Batxillerat a Banyoles i Girona, estudis de medicina a la Universitat de Barcelona, llicenciant-se el 1975. Va fer el període rotatori a l'Hospital Clínic. Resident de Medicina Interna els anys 1975-76 a l'Hospital de sant au i Santa Tecla de Tarragona. De 1976 a 1979 és membre del staff d'urgències de la Seguretat Social a Barcelona, i resident de cardiologia a l'Hospital Clínic. Títol d'especialista en cardiologia el 1979. El mateix any passa a la universitat de Limburg, Maastricht, Holanda, per a ampliar coneixements en electrofisiologia cardíaca. De 1980 a 1984 és professor assistent d'aquesta universitat. 1982. doctor en medicina per la universitat de Limburg. i de 1982 a 1990 és director del Laboratori d'electrofisiologia clínica de l'Annadal Hospital de Maastricht. 1983: títol d'especialista en cardiologia, a Holanda. De 1984 a 1989 professor assistent (Hoofdocent) de la mateixa universitat. És cap de la divisió de malalties coronàries de l'Institut de malalties cardiovasculars i el 1989 és professor de cardiologia de la universitat de Limburg. El 1991 passa a Bèlgica, on té el reconeixement del títol d'especialista en cardiologia, i és membre del staff del centre cardiovascular del OLV Hospital d'Aalst, (Bèlgica), 1991 a 2006. El 2007 passa a Brussel•les, on és cap del centre de control del ritme cardíac del Centre Cardiovascular, UZ-Brussel-VUB (universitat lliure de Brussel•les). És Vioce-chairman del comité d'acreditació de la "Electrophysiology European Heart Rhythn Association", i director del curs de postgrau d'Electrofisiologia cardiaca de la Univ. lliure de Brusel•les. El 2007 és Acadèmic d'Honor de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya.

Nota publicada a Rev. RAM de Catalunya, 2011, 26 (4), p. 146. "Carol W. Greider va compartir amb Elizabeth H. Blackburn i Jack W. Szostak, el premi Nobel de Medicina o Fisiologia de l'any 2009, que els va ser atorgat "pel descobriment de com els cromosomes són protegits pels telòmers i per l'enzim telomerasa". Filla de pares científics, va néixer a San Diego, Estats Units l'any 1961. Graduada en Biologia a la universitat de Califòrnia-Santa Bárbara, l'any 1983, va cursar els estudis de doctorat en Biologia Molecular a la universitat de Califòrnia-Berkeley,. iniciant sota la direcció de la Dra. Blackburn els treballs que van conduir als descobriments pels quals els hi fou concedit el premi Nobel. Obtingut el títol de doctora l'any 1987 es va incorporar com a becària postdoctoral al Cold Spring Harbor Laboratory de Long Island (new York), on va treballar dos anys com a investigadora associada (1992-94) i coma investigadora (1994-97. L'any 1997 Carol Greider es va desplaçar a la facultat de medicina de la universitat Johns Hopkins de Baltimore, on ha ocupat les places de professora associada (1997-1999) i de Catedràtica de Biologia Molecular i Genètica (1999), i després d'Oncologia. Actualment és professora directora de la càtedra Daniel Nathans del departament de Biologia Molecular i Genètica. A banda del Premi Nobel la Dra. Greider ha rebut més de vint premis i distincions honorífiques. La seva activitat de recerca segueix centrada en la telomerasa, i s'ha dirigit últimament cap a l'estudi de les conseqüències patològiques de la disfunció d'aquest enzim". La doctora Greider va acceptar enviar un article sobre "Els telòmers i la telomerasa: una breu història sobre els telòmers i el descobriment del seu paper en les malalties que afecten els humans", publicat a la Revista de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, 2011, 26 (4), 142-146. Cal afegir que l'ha enviat directament en català, traduït per una investigadora catalana que està en el seu laboratori.

Va néixer a París el 30 de juliol de 1947. Doctora en Ciències (Bioquímica) per la Facultat de Ciències de París, l'any 1974, membre de l'INSERM, Institut Pasteur, des del 1975 . Especialitzada en virologia. Ha treballat bàsicament des de fa gairebé trenta anys en l'estudi de l'agent causal de la Síndrome d'Immunodeficìència Adquirida (SIDA). Formà part del grup dirigit per Luc Montagnier i va signant del treball en que s'anunciava el descobriment del virus de la SIDA. Per aquesta recerca li ha estat concedit el premi Nobel de Fisiologia o Medicina de l'any 2008, juntament amb Luc Montagnier i Harald zur Hausen. El gener de 1983 el doctor Willy Rozenbaum va fer arribar al laboratori que dirigia Luc Montagnier material procedent d'una biòpsia de gangli del primer cas de SIDA que es va diagnosticar a França. Es va encarregar a Françoise Barré-Sinoussi i a Jean-Claude Chermann l'anàlisi de l'activitat retrotranscriptasa del material del cultiu, per tal de detectar la presència possible d'un retrovirus. El mateix any es va publicar el resultat de la identificació del virus a Science (número del 20 de maig de 1983, pp. 868-871). Els detalls tècnics d'aquesta recerca han estat comentats a la Revista de l'Acadèmia en un treball signat per J.M. Gatell: "Els premis Nobel de Fisiologia o Medicina de 2008. Luc Montagnier i Françoise Barré-Sinoussi" (Rev. RAMC, 2009, 24 (2), 71-72. En treballs posteriors ha contribuït al descobriment d'un segon virus de la Sida, el VIH-2, que pot originar una forma, per ara més atenuada, de la infecció. Des de l'any 1988 és, a l'Institut Pasteur, cap de la unitat que participa en programes col•lectius per a la recerca d'una vacuna contra el virus de la SIDA. Ha participat també en la recerca del risc de transmissió de la malaltia al fetus. Actualment és presidenta de la International Aids Society. Des del 2006 era oficial de la Legió d'Honor i el 2009 va ser promoguda a Comanador d'aquesta Orde. Ha visitat algunes vegades la ciutat de Barcelona, en ocasió de trobades internacionals sobre la Sida, amb contacte principalment amb els grups de l'Hospital Clínic i de l'Hospital Germans Trias Pujol. En la seva estada del mes de setembre de 2011 vam contactar directament amb ella i va acceptar ser proposada com a membre d'Honor de la RAM de C. Cal recordar que l'últim acadèmic d'honor representant la medicina francesa va ser el doctor Jean Dausset, també premi Nobel de medicina, de l'any 1980, que va morir a Mallorca el mes de juny de 2009. Per tant l'elecció de la doctora Françoise Barré-Sinoussi significa la continuïtat de la representació, al més alt nivell, de la medicina francesa a la nostra Acadèmia.

Estudis de medicina a la UAB, llicenciat el 1982 i doctor el 1992. Catedràtic de l'àrea de coneixement de medicina interna de l'UAB, amb exercici a la unitat de la Vall d'Hebron. Va fer una llarga estada de formació en oncologia en diversos departaments als Estats Units, en bona part a Houston. Des de 1996 fou cap del servei d'Oncologia de l'Hospital Universitari de la Vall d'Hebron, i aviat Director del Departament d'Oncologia Mèdica, Hematologia i Oncologia Radioteràpica del mateix hospital. El 2007 és director de l'Institut d'Oncologia Mèdica del mateix Hospital, amb projecció internacional destacada: Vall d'Hebron Institute of Oncology (VHIO) i de l'Institut Oncològic Baselga de l'Hospital Quiron. Elegit acadèmic d'honor l'octubre de 2012. El 2010 es trasllada altra vegada als Estats Unitats, com a catedràtic de la universitat de Harvard i Cap de la Divisió d'Oncologia del Massachussets General Hospital, de Boston, on ha d'estar fins a finals del 2012. El gener de 2013 passa al Mount Sinai General Hospital de New York, com a director mèdic i professor de la universitat de Columbia. Continua mantenint la relació molt fluida entre el seu treball als Estats Units i l'Institut de la Vall d'Hebron i també l'Institut Baselga de l'Hospital Quiron, amb programes de col•laboració en l'assistència i la recerca. Ha creat i dirigit un grup d'investigació molt important al redòs de l'Institut Oncològic de la Vall d'Hebron. Ha rebut una quantitat molt important d'ajuts de recerca, tant pel nombre com per la vàlua econòmica de suport a la recerca de grup. Actualment se'l considera com una de les autoritats més importants a nivell mundial en el coneixement, diagnòstic i tractament en el camp de l'oncologia mèdica i de manera principal en càncer de mama. Ha rebut molts guardons honorífics, entre ells: el Young Investigator Award, de 1999, de la American Association of Cancer Research; el Annual Award, de 2005, de l'European Society of Medical Oncology; el premi Jaume I a la Investigació mèdica (2008).

Nascut a Viena, 1929, l'ocupació d'Àustria va fer que la família s'establís a Nova York, on va estudiar medicina i desenvolupà l'afició per la música, participant com a extra en algunes representacions de l'òpera d'aquesta ciutat. Especialista en cardiologia, director de serveis de l'especialitat en diversos hospitals, i autor de més d'un miler de publicacions. Entre les seves línies de recerca destaca principalment l'estudi conegut com a SAVE, que relacionava el tractament amb inhibidors ACE, per a controlar la pressió sanguínea, amb una disminució de fins a un 25 % del risc de patir infarts de miocardi. El primer estudi en humans sobre aquest punt el va publicar el 1992, juntament amb Jeffrey Pfeffer. El seu Tractat de cardiologia, publicat per primera vegada el 1975, és una obra de referència. Tant la universitat de Harvard, de la que ha estat professor, com l'associació americana de cardiologia, han creat premis amb el nom. Nomenat acadèmic d'honor a Barcelona en el ple de 2 d'abril de 2013.

Elecció: 1 d'abril de 2014 Neix a Barcelona el 6 de juliol de 1934. Llicenciat en Medicina i Cirurgia en la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, l’any 1956 y Doctor en Medicina por la Universitat de Barcelona l’any 1961. Formació postgraduada a la Eppendorfer Krankenhaus, II Càtedra de Medicina Interna de la Universitat d’ Hamburg (Prof. A. Jorés) i al Laboratori de Investigació Hormonal (Prof. Voigt) de la mateixa universitat (1957-59); a la Universitat d’Hamburg (Prof. Voigt) finançat per beques del Deutsche Forschung Gemeinschaft (1959-1960) i entre 1961 i 1963 Postdoctoral Felllowship de U.S (Public Health Services mrealitzant un Curs d’ especialització en Bioquímica de Esteroides (Prof. K.B. Eiknes), del Departament de Bioquímica de la Universitat de UTAH (Prof. Samuels). De 1963 a 1964 Becari de la Ford Foundation per seguir el curso Fisiologia de la Reproducció de la Worcester Foundation for Experimental Biology, Shrewbury, Massachussets, (Prof. G. Pincus). Ha ocupat diversos càrrecs docents entre ells: 1964: Professor Adjunt Interí. Cátedra I de Fisiología General y Bioquímica y Fisiología Especial, Facultad de Medicina de la Universidad Complutense de Madrid. 1064-68: Professor Adjunt per Oposició. Cátedra I de Fisiología General y Bioquímica y Fisiología Especial, Facultad de Medicina de la Universidad Complutense de Madrid. 1968-1971: Prof. Agregat de Fisiologia de la Facultat de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona i Cap de Programes Educatius de la nova Facultat de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona 1971: Catedràtic de Endocrinologia Experimental de la Facultad de Medicina de la Universidad Complutense de Madrid 1976-1982: Degà de la Facultad de Medicina de la Universidad Complutense de Madrid i finalment 1982-2004: Catedràtic de Fisiologia de la Facultat de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona. Entre 1982 i 2003 va ocupar diferents càrrecs de gestió a la Generalitat de Catalunya: Director General de Planificació Sanitaria de la Generalitat de Catalunya; Director de l’Institut d’Estudis de la Salut de la Generalitat de Catalunya, Centre Col•laborador de la OMS. Actualment es President d’Honor de la Fundació Educación Médica y de las Ciencias de la Salud Membre de diferents societats científiques: Sociedad Española de Endocrinología (1959), Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears (1959), Deutche Gesellschatf fur Endokrinologie (1969), Sociedad Española de Ciencias Fisiológicas (President de 1977-1981). Endocrine Society (1963); Sociedad Española de Bioquímica (1965); Society for the Study of Reproduction (1967); The International Society for Research in Reproduction (1967); European Society for Clinical Investigations (1968); International Society for Research in Medical Education (1970); Association of American Medical Colleges (1970); Sociedad Española de Educación Médica (1970); Association for Medical Education in Europe (AMEE, 1990; President de 1991-1993). Association of Medical Deans in Europe (Ex-President) i de l’Associació Catalana d’Educació Mèdica (1994) de la qual va ser membre fundador. Ha sigut membre de diferents Institucions Internacionals i comitès d’Educació Mèdica com del Core Comittee del Institut for Internacional Medical Education. New York (1999-2006); del del Development Board of IVIMEDS (Escuela Virtual de Medicina) 2002; de la WFME-Estándares Globales de la WFME (2005) i membre del panel sobre Responsabilitat Social del Projecte ASPIRE, AMEE, 2011. Ha rebut diferents Premis com: Medalla d’Or de la Universitat de Lleida; Soci de mèrit de la Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears per el seu impuls a la educació mèdica continuada, 2003. Premi a la Excel•lència en Educació Mèdica. Consell Català de Col•legis de Metges. Novembre 2004. Premi Antonio Gallego de la SEDEM en reconeixement a l’excel•lència d’una carrera professional en Educació Mèdica, 2005. AMEE Lifetime Achievement Award at AMEE, 2009 i Premi Homenot de la Sanitat. Fundació Avedis Donabedian 2012. Ha participat en diferents projectes alguns dels quals ha estat el ser veritable impulsor com: la creació y organització de la nova facultat de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona (1968). Reforma de la enseenyament de Medicina en la Universidad Complutense de Madrid (1976). Impulsor des de l’any 1992, dels processos d’avaluació de la competència professional mitjançant processos d’ Avaluació Clínica Objectiva Estructurada. Impulsor del Llibre Blanc de les Professions Sanitàries en Catalunya. Definició dels Requeriments Globals Mínims Essencials del Llicenciat de Medicina, com membre del Core Comittee del IIME. Impulsor del Projecte Disseny per la definició i avaluació de competències en les Facultats de Medicina de les Universitats Catalanes. (AQ Catalunya). Revista Educación Médica. Actualment Revista FEM de Educación Médica la primera sobre aquesta temàtica en llengua espanyola (1997). Global Minimum Essential Requirements in Medical Education (IIME) 2002. Etc, Ha publicat nombrosos articles i treballs sobre educació mèdica

Elecció : 4 d'abril del 2017. Ingrés : 19 de setembre de 2017, "La influencia de l’Hospital Clinic i de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona en la formació d’especialistes en Gastroenterologia i Hepatologia del Brasil".     Prof. Dr.  Flair Jose CARRILHO, de nacionalitat brasilenya, nascut el 19 de Desembre de 1947. Dades acadèmiques.-

1. Llicenciat en Medicina a Universitat Estatal de Londrina (Paraná, Brasil) l’any 1973.
2. Estada a Barcelona anys 1974-76: Escola de Patologia Digestiva de l’ Hospital de la Sta Creu i Sant Pau- UAB (Dr. F. Vilardell) i Unitat d’Hepatologia de l’Hospital Clinic- UB (Dr. J. Rodés).
3. Al retornar a Brasil, treballa com a digestòleg a Universitat de Londrina (1977-1981).
4. A partir de 1981 marxa a a treballar a l’Hospital das Clínicas (Gastroenterologia) de la Facultat de Medicina de la Universitat de Sao Paulo (SP). A nivel acadèmic assoleix els títols de mestratge (1987), Ph.D. (1993),
5. ‘Livre Docència’ (equivalent a profesor adjunt) fins 2001, i des d’aleshores és Professor Titular (que equival a catedràtic al nostre país). Actualment és Cap del Departament de Gastroenterologia i Cap de la Divisió de Gastroenterologia i Hepatologia Clínica de l’Hospital das Clínicas i Facultat de Medicina de la Universitat de SP
6. Des de 2007 és president del ‘Conselho Director’ de l’Institut Central del mateix Hospital.

Resum de l’activitat asistencial. – L’hospital das Clinicas de SP és el complex hospitalari públic més gran i el més prestigiós de  l’América Llatina. El Departament de Gastroenterologia aten   5000 ingressos/any i realitza 2500 cirurgies/any. Des de 2005 ha fet més de 700 trasplantaments hepàtics i més de 278.000 procediments diagnòstics o terapèutics. És el principal centre de referencia en l’assistència mèdica en Gastroenterologia i Hepatología médico-quirúrgica de tot Brasil, i d’ Amèrica Llatina. Resum de l’activitat docent.-  A més de la formació de pregrau, el seu servei de Gastroenterologia i Hepatologia  de l’Hospital das Clínicas – Facultat de Medicina de SP te una intensa activitat en la formació de post-grau; des de 1981 ha format 136 metges residents en aquesta especialitat, i  ha format més de 250 investigadors (màsters i doctors), de Brasil, i d’altres països llatinoamericans (Equador, Colòmbia i Argentina). Recerca.- El Servei i la cátedra que dirigeix el Prof, Carrilho és un centre investigador de primer nivel a nivel llatinoamericà. En els últims 5-7 anys ha publicat un promig de dos articles científics per setmana en revistes mediques indexades   amb un índex de citacions citacions promig de 8.3 cites per article i un índex H (‘ac’) de 38. Relacions amb l’Hospital Clínic – Facultat de Medicina de la UB.  A partir de l’any 2002, i cada dos anys, el Prof. Carrilho organitza a Brasil una Reunió Internacional entre els serveis corresponents de Barcelona,  amb una audiència de més de 400 metges per any.   L’any 2009 el  Prof. Carrilho fou l’impulsor de la signatura d’un conveni entre ambdues institucions amb la finalitat de promoure una xarxa de centres especialitzats entre Amèrica Llatina i Catalunya, per formar professionals en recerca mèdica i promoure projectes de recerca i intercanvi d’informació científica.   EL PROFESSOR FLAIR JOSE CARRILHO: UN IMPORTANT METGE ASSISTENCIAL, DOCENT I INVESTIGADOR AL BRASIL, UN GRAN IMPULSOR DE LES RELACIONS CIENTÍFIQUES ENTRE BRASIL I CATALUNYA, I UN GRAN AMANT DE BARCELONA I CATALUNYA 1.- El Prof. Carrilho és l’hepatòleg de més prestigi al Brasil i un dels més importants de l’ Amèrica Llatina. Dirigeix el servei de Gastroenterologia i Hepatologia de  l’Hospital das Clinicas i el Departament corresponent de la Facultat de Medicina de l’Universitat de Sao Paulo, amb una notable activitat assistencial que inclou un actiu programa de trasplantament hepàtic. A més de l’activitat de pregrau, al seu servei ha format més 136 metges residents que s’han repartit per tots els estats brasilenys, i  més de 250 investigadors (doctorats i màsters). És autor de 339 articles, 7 llibres i 108 capítols de llibres.  En els últims anys el servei i el departament que dirigeix publica un promig de dos articles per setmana en revistes mediques indexades. 2.- El Prof. Carriho,  graduat l’any 1973, ve a Barcelona (1974-1976) on es formà com gastroenteròleg i hepatòleg als Serveis de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau -UAB (Dr. F. Vilardell) i Hospital Clínic – UB (Dr. J. Rodés). Des del retorn al seu país, primer a la seva ciutat (Londrina) i a partir de 1981 a Sao Paulo, no ha deixat de tenir un estret contacte amb Barcelona, especialment amb el servei d’Hepatologia del Clínic, d’on fou el primer ‘fellow’ estranger els anys 1975-76. La seva gran influència dins de la gastroenterología, hepatología i cirurgia del trasplantament hepàtic ha propiciat que més de 100 metges brasilers hagin fet estades al Clínic de Barcelona des dels anys 80 fins l’actualitat. Des de 2011 tots   els metges residents del seu servei fan estades al Clinic de Barcelona com a part de la seva formació. Des de 2002 es celebra cada dos anys  a Sao Paulo una Reunió Internacional de Gastroenterologia i Hepatologia en la que participen membres dels serveis  del Clínic de Barcelona. Promig d’asssitents: 400-450 per curs. Nombre de membres del Clínic de Barcelona que han estat professors visitants: 42. Relacions institucionals entre ambdues institucions: el Prof. Carrilho ha estat l’impulsor d’un conveni  per facilitar estades d’estudiants de medicina d’una a altre facultat. També d’un conveni entre ambdós hospitals per conformar una xarxa de centres al Brasil i Amèrica Llatina i Catalunya per formació en medicina avançada, l’investigació biomédica, l’intercanvi científic i projectes de recerca (des de 1981, oficialitzat l’ any 2009) . 3.- El profesor Carrilho és un enamorat de la cultura, la llengua, l’història, el folklore, la gastronomía  i les arts de Barcelona i Catalunya.  L’amor per la nostre terra, l’ha transmés a la seva familia, amics  i col·laboradors. Manté intensos vincles d’amistat amb els seus antics mestres i companys. Sol viatjar dues vegades a l’any a casa nostre. L’any 2014  va voler tenir una entrevista amb el M.H. President de la Generalitat, amb la finalitat d’agraïr a Catalunya el que havia fet per ell, i demanar-li que podía fer ell per Catalunya. Va acabar la seva exposició amb la següent frase:  ‘Amb el respecte que tinc per la seva cultura, la seva gent i la seva llengua, que gràcies a Déu, he fet meves: Sóc brasiler per ‘ius solis’ però vaig arribar a ser català per adopció

Elecció : 2 de febrer de 2019. Ingrés : 26 de novembre de 2019, "Personalized medicine -bewen hype and hope. Its present role in atrial fibrillation", presentació a càrrec de l'Acadèmic Numerari Molt Il·ltr. Dr. Antoni Bayés de Luna. Place and Date of Birth: Haan (Rheinland), 19 January 1944. Present Position and Address: Professor Emeritus, previous Head of the Department of Cardiology and Angiology of the Hospital of the University of Münster, from 1988 to February 2009, and previous Head of the Department of Molecular Cardiology of the Institute for Arteriosclerosis Research at the University of Münster, 1992 to March 2009. Training and Education: • 1970 to 1971 Institute of Pathology, University of Düsseldorf. •October 1971-1997 Department of Medicine (Cardiology, Angiology, and Pneumology), University of Düsseldorf (Head: Prof. Dr. Franz Loogen). Post-Graduate Degrees: • 1969 Dr. med. . • 1978 Habilitation. • 1982 Appointment as Professor of Medicine (C3), University of Düsseldorf. • 1988 Appointment as Professor (C4) and Head of Internal Medicine (Cardiology and Angiology) of the Medical Hospital of the Westfälische Wilhelms-University in Münster, Germany.   National and International Activities: • 1980-1984 Secretary General, European Congress of Cardiology, Düsseldorf 1984. • 1990 Chairman, Research Committee, European Society of Cardiology (ESC). • 1986-1991 Founding chairman, Executive Scientific Committee, ESC (now Congress Programme Committee). • 1990 Councillor in charge of the Working Groups, ESC. • 1992 Secretary, ESC. • 1994-1996 President-Elect, ESC. • 1996-1998 President, ESC. • 1998-2009 Member, Scientific Advisory Board, Fondation Leducq. • 1998-2000 Past-President, ESC. • 1997-1998 Member, Executive Board, International Society and Federation of Cardiology (ISFC, now World Heart Federation, WHF). • 1997-1999 President-Elect, German Cardiac Society (DGK). • 1999-2001 President, DGK. • 1999 Honorary President of the the Eleventh World Symposium on Pacing and Electrophysiology, June 27–30, 1999, Berlin • 2001-2003 Past-President, DGK • 1999-2003 Chairman, Special Collaborative Research Programme, DFG, SFB 556 Heart Failure and Arrhythmias, from Molecular Basis to Clinical Management. • 2001-2008 Member, Board of Trustees, Max-Delbrück-Centrum für Molekulare Medizin, Berlin. • 2003-present: Chairman of the Interdisciplinary Task Force, “Erwachsene mit Angeborenenen Herzfehlern - EMAH) (Grown-up Congenital Heart Disease). • 2003-2015 Chairman, National Network of Competence in Atrial Fibrillation (AFNET). • 2008-2009 Speaker and Acting Chairman, Competence Network on Congenital Heart Disease. •2008 – 2016 Member, Board of the German Foundation for Heart Research (Deutsche Stiftung für Herzforschung) of the German Heart Foundation. • 2009-2014 Deputy Chairman, Competence Network on Congenital Heart Disease. • 2008-2013 International Advisory Board to CARIM, the Research Institute at Maastricht University. • 2009-present Member, International Advisory Committee, Interuniversity Cardiology Institute of the Netherlands (ICIN). •As of 2011 Member, Board, Karla-Völlm- Foundation Krefeld. • 2011-2012 Royal Academy of Sciences of the Netherlands – Visiting Professor to the Netherlands Heart Institute. • 2011 - 2016 Member, International Scientific Advisory Council, CVON (CardioVasculair Onderzoek Nederland). • 2009-2013 Member and chairman, Committee for Scientific Quality, DGK. • 2013-2015 Chairman, Task Force “Special Rhythmology”, DGK. •Member of the Cardiology Section of the National Quality Assurance Programme (BQS, AQUA) until 2015. •2013 Member, International Research Assessment Committee, University of Oulu, Finland. •2014 – 2019 Member, Scientific Advisory Board, Leducq Transatlantic Network of Excellence “Molecular Genetics, Pathogenesis and Protein-Replacement Therapy in Arrhythmogenic Cardiomyopathy. • 2015 01 Member of the Review Committee on Collaborative Research Grants of the Berlin Institute of Health (BIH). •As of 2015 Member and Chair of the AFNET Advisory Board. •2015 – 2016 Chairman of the ESC Ethics Committee Development Committee. •2016 – 2017 Chairman of the Transitory Ethics Committee of the ESC. • 2017 and onwards, Chair of the Ethics and Oversight Committee of the ESC. •As of 2016, Member of the International Expert Group on Atrial Fibrillation of the World Heart Federation (WHF). • 2016 – 2018 Chairman of the ESC Declaration of Interest Thresholds Task Force and member of the ESC Compensation Task Force. Membership in Scientific Societies: •German Cardiac Society. •German Society for Internal Medicine. •German Society for Internal Intensive Care. •American Electrophysiology Society. •European Society of Cardiology. •North American Society for Pacing and Electrophysiology (NASPE), now Heart Rhythm Society. •Society for Quality Management in Health Care. • International Society for Holter and Non-invasive Electrophysiology. •European Heart Rhythm Association. •European Atherosclerosis Society. Honorary memberships: • 1985 Corresponding Member of the French Cardiac Society. • 1988 Fellow of the European Society of Cardiology (FESC). • 1990 Corresponding Member of the Portuguese Society of Cardiology. • 1991 Fellow of the American College of Cardiology (F.A.C.C.). • 1991 Corresponding Member of the Chilenian Society of Cardiology and Cardiovascular Surgery. • 1995 Corresponding Member of the Spanish Society of Cardiology. • 1996 Honorary Member of the Slovak Society of Cardiology. • 1998 Honorary Member of the Polish Cardiac Society. • 1998 Gold Medal, European Society of Cardiology. • 1999 Honorary Member of the French Society of Cardiology. • 2001 Honorary Member of the Norwegian Society of Cardiology. • 2002 Member of the European Academy of Science and Arts. • 2004 Member of the European Heart Rhythm Association (EHRA). •2006 Fellow of the Heart Rhythm Society (FHRS). • 2018 04 Appointment as Honorary Member of the Atrial Fibrillation Network e.V. (AFNET). Awards: •Edens-Award of the University of Düsseldorf. •Arthur-Weber-Award of the German Cardiac Society. • 1998 Gold Medal, European Society of Cardiology. • 1998 Hellenic Cardiac Society Award on Cardiac Electrophysiology. • 2000 Ronnie Campbell Lecture of the British Cardiovascular Society: Sudden cardiac death: molecular genetics and repolarisation. • 2000 Distinguished Scientist Award, International Congress Cardiac Pacing and Electrophysiology. •2005 Middle East Cardiopace Meeting: Philippe Coumel Lecture: The autonomic nervous system and the heart • 2006 Dr. honoris causa of the University of Coimbra / Portugal • 2009 Carl-Ludwig-Honorary Medal of the German Cardiac Society • 2013 European Cardiac Arrhythmia Society (ECAS): Outstanding Achievement Award • 2015 Einthoven Lecture of the European Heart Rhythm Association (EHRA): Atrial fibrillation – from mechanisms to improved care •2016 Werner-Forßmann Prize for the life work of the Foundation “Kardiologie 2000” of the Ruhr-University Bochum • 2016 Gertrud-Spitz-Award of the German Heart Foundation and the German Cardiac Society •2017 Henry N. Neufeld Lecture of the International Society of Cardiovascular Pharmacology