(Marcilhac-sur-Célé, Lot, 26 de maig de 1794 [7 Pradial any 2] – id. 28 d’octubre de 1870). Primers estudis a Cahors, comença medicina a Montpellier i passa aviat a París. Entra en el servei de Pinel i coneix a Esquirol,. Està vuit anys com a metge d’una casa de salut. El 1831 és metge de la Salpêtrière, a la secció d’idiotes, que canvia el 1841 per una plaça a la secció d’adults. El 1835 entra a l’Acadèmia de Medicina. Havia creat una casa de salut a Vanves, que mantindrà tota la vida. Participà en l’elaboració de la llei sobre malalties mentals de 1838. Autor d’unes “Leçons cliniques des maladies mentales”, 1854. Interessat per la relació orgànica entre malaltia mental i cervell, al cap d’un temps s’orienta
cap a les teories psicologistes. Preocupat pel esdevenidor dels malalts, crea un asil per a convalescents de la Salpêtrière, i les “societés de patronage”, pel recolzament d’aquests malalts. Membre de l’Académie de Médecine, el 1835. El seu fill, Jules Falret, fou també psiquiatre important.
