Acadèmics

Tomàs i Cabot, Josep

1992

Elecció

Discurs d'ingrés

Curriculum resumit de l’acadèmic corresponent Josep Tomàs i Cabot Nascut a Manresa el 27-VIII-1930.
1947-57: Carrera de Medicina a la Universitat de Barcelona, que no exercirà mai.
Octubre 1972: Títol de Periodista a la «Escuela Oficial de Periodismo de Barcelona» (nº 1 de la seva promoció).
Setembre 1974: Llicenciat en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. Abril 1981: Doctor en Filosofia i Lletres («Sobresaliente cum laude») a la mateixa Universitat.
1974-1992: Professor als Cursos d’Estudis Hispànics per a Estrangers de la Universitat de Barcelona.
1991-1997: Director de la revista «Historia y Vida»
1992: Corresponent de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya.
2006: Premi Bages de Cultura.
Autor, entre molts d’altres, dels llibres següents: «El piquete» (Destino, 1960), «Bona nit, senyor hoste» (Destino, 1985), «L’inesperat arcàngel del matí» (Planeta 1986, 1987, 1988), «L’últim experiment» (La Campana, 1994), «La vida y la época de Felipe II» (Planeta, 1997, 1998) «Els miralls de Schubert» (Pagès, 2001), «La cadena» (L’Albí, 2002), «El llarg camí de la ciència» (L’Albí, 2004), «El tren de Sibèria» (Pagès, 2005), «El progrés tecnològic» (L’Albí, 2006), etc.
—————————————————————–

JOSEP TOMÀS I CABOT: EL LLARG CAMÍ DE LA CIÈNCIA

Josep Tomàs i Cabot és autor, per ara, d’una quinzena llarga de llibres, publicats, a més de bastants centenars d’articles. Ara aquí hem de parlar de l’ últim d’aquests llibres.

Tot i que és manresà, i ara viu a Manresa, i és prou conegut entre els qui m’escolten, no m’escudaré només a parlar del llibre que ara presentem, que jo ja he tingut el privilegi de llegir, sinó que també parlaré d’ell, no tant de la persona, que el coneixeu prou, sinó de bona part de la seva obra escrita, de la que no n’he vist cap síntesi extensa.

El text és més llarg del que explico ara perquè, si el recullo en algun lloc, pugui donar una visió més general, si més no la meva visió, de la seva obra literària, històrica i com a periodista. Voldria ser com una síntesi, una visió general de l’obra de Tomàs, més descriptiva que crítica, que pugui servir en un futur a estudiosos de la literatura d’autors manresans. Deixant a part l’obra de Joaquim Amat i Piniella, molt diferent, marcada en gran part per vivències molt més traumàtiques, que la fan més punyent de manera puntual, però més curta, i la gran personalitat literària i erudita de Guillem Díaz Plaja, ben diferent però que cal reconèixer, Josep Tomàs i Cabot és, en la meva opinió, el tercer dels autors manresans amb una obra més sòlida, més construïda en el sentit que li donaria Pla, i algun llibre del qual pot persistir en el futur. També explicaré les meves preferències.

* Però la d’ara és una obra diferent. No és un llibre de creació, com per exemple «El piquete» o «Bona nit senyor hoste», o la majoria dels seus llibres. Tampoc és un text potser més social, com «Adéu Bakunin!», o històric com la biografia que va fer de Felip II i el seu temps. És un llibre de ciència, o si voleu d’història de la ciència. I en aquest cas ha de tenir unes bases sòlides de coneixement que la pura creació literà- ria permet evitar, quan no li fan nosa.

Tomàs, ja ho saben principalment des de Regió 7, és en gran part de la seva orientació un periodista. Ha estat també professor, un temps llarg, entre 1974 i 1991, d’alguns aspectes de la cultura espanyola en els que oficialment eren Cursos d’Estudis Hispànics per a estrangers de la universitat de Barcelona, lligats sobretot a l’obra del doctor Francesc Marsà. Però a més ha escrit, durant bastants anys, i de manera molt seguida, el que significa una volum d’obra considerable, reflexions sobre aspectes d’història de la ciència, més o menys esparses en la seva publicació, però que ordenades fan un conjunt important. És una faceta diferent de l’obra de Tomàs, que en part ha substituït els l’aspectes més de creació i en alguns anys àdhuc l’ha obscurit.

Tot i que ha estudiat més per a saber que per a tenir papers, al final ha anat recollint títols:, a més del de metge el 1957: la graduació en periodisme el 1972, la llicenciatura en Història Moderna i Contemporània el 1974, el doctorat en Filologia Hispànica el 1981. En resum tres carreres (metge, periodista i historiador) i un doctorat. Però el seu fort no és cap d’aquestes sinó les novel•les, la literatura de creació.

Encara que no ha exercit com a metge pràctic la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya va volguer reconèixer la importància d’aquest vessant de contribució al coneixement de la història de la medicina i de la ciència, i quan l’any 1992 es va obrir més l’Acadèmia cap a la Catalunya interior, va ser elegit membre corresponent, juntament amb Simeó Selga.

Si a algú li agraden les seves novel•les i algunes, tres o quatre, jo diria que són molt bones, ara es trobarà amb una cosa diferent. I és possible que aquest gust diferent a alguns els agradi més que a altres.

Avui en Tomàs ens parla d’altres coses, diferents de les seves habituals quan publica llibres de creació, que són el fort de la seva obra. Però hi ha una producció llarga, en forma d’articles publicats a la premsa, i ara en recull alguns en forma de capítols curts, -el que dóna un article-, fent un conjunt prou valuós.

El llibre és «El llarg camí de la ciència. Fets i personatges decisius». Aquest títol és prou clar i, un cop llegit el llibre, es veu que és perfectament adequat.

* Abans, en el camp de la ciència, només li conec un recull, més petit, editat com a fulletó, de sis articles, publicats a La Vanguardia el gener i febrer de 1970, reunit amb el títol genèric «La cibernética en Barcelona» i en els que, entre altres aspectes, trobem un bon record de l’obra del doctor Santiago Montserrat, que en la meva opinió personal fou potser el psiquitre de més pes del país, de tot l’estat, en el seu temps. Montserrat, poc donat al lluïment personal, dirigia el dispensari de Medicina Psicosomàtica de la Clínica Mèdica A de l’Hospital Clínic, en el servei del doctor Agustí Pedro i Pons. És un text més curt monogràfic i puntual, però Tomàs ja vol deixar recollits els articles. Hi hagué un moment en que va tenir un gran interès per la cibernètica i l’obra de Wiener.

Què hi ha en aquest llibre? D’una part una certa informació històrica, explicada d’una manera molt planera. Això fa que el lector no cal que tingui una formació de base en el coneixement de les ciències. L’autor sí. Ha hagut d’estudiar molt, llegir i sobretot païr, per poder-ho explicar tant clar. Molts articles són fets ja fa bastants anys, però rarament han quedat desfasats, perquè els temes que tracten són de vida llarga. No és tracta de la ciència del moment, tot i que gairebé hi arriba, sinó de la ciència clàssica. A més l’autor hi ha fet una repassada final.

* Cal esmentar també que Tomàs ha fet, a més, alguns treballs en el camp de la investigació de la història de la medicina, plasmats si més no en comunicacions a Congressos d’Història de la Medicina Catalana.

I encara cal recordar els treballs publicats a «Historia y Vida», revista de la qual n’ha estat director bastants anys, de 1991 a 1997, i on la seva petjada, de bon fer i suavitzant en les formes ha estat potser més útil que visible. Hi havia, a més, prèviament, la tasca més fosca però formativa, de la redacció, en els anys en que n’era director Nèstor Luján, un dels seus grans amics. L’anàlisi d’aquesta contribució seria llarga però no és l’objecte de la presentació d’avui.

* El llibre d’ara són quaranta capítols, ordenats cronològicament, que van des de Pitàgores, en el segle V aC, i Hipòcrates, fins a l’enginyeria genètica. Són doncs temes aplegant molts dels fets i obres més destacats en la ciència durant dos mil•lennis i mig. Hi ha una considerable unitat cronològica, tant en l’antiguitat, curta, com en la part moderna, llarga, només trencada pel buit de l’Edat Mitjana. Tot i que l’autor la coneix en la seva recopilació ha decidit no dir-ne res, i es passa directament del progrés d’Alexandria a Copèrnic en el segle XVI.

L’autor expressa les seves opinions científiques, però també a vegades es trasllueix la seva visió social i política. Un dels capítols més reeixits és el que tracta de «El cap de Lavoisier», el químic més important del seu temps i un dels grans impulsors del desenvolupament de la química moderna. Fou guillotinat el maig de 1794, ja cap el final del Terror, dos mesos abans de la mort de Robespierre.

Abans de llegir la resta del llibre he llegit el pròleg que ha fet, molt acuradament, el bon amic Santiago Riera Tuèbols, professor d’Història de la Ciència a la Universitat de Barcelona. Diu Riera: «Si se’m permet una opinió personal n’hi ha tres dels articles publicats que em plauen especialment. Es tracta del que dedica a Lavoisier (El Cap de Lavoisier)…». L’assenyala el primer, i no entro ara en els altres dos, un dedicat a Plutó, on remarca el valor de la previsió amb dades científiques: allà hem de trobar un planeta i allà el trobem.

A mí també el que m’ha agradat més és el dedicat a Lavoisier. Potser perquè Tomàs hi posa a més la seva visió personal, que va més enllà del fet més visible de la revolució francesa, i arriba a la valoració del fons i les causes d’un fet lamentable. I ens diu clarament que Lavoisier va ser objecte de la repressió jacobina no pas per la seva personalitat científica, sinó per un altre aspecte molt concret, la seva relació amb la recaptació d’impostos que oprimien a la població. Fou aquest vessant de la seva manera de viure que el dugué a la guillotina. Tomàs ho explica clar: un cas que «potser no ha estat comprès pels historiadors superficials». I encara diu: «Molts dels beneficis econòmics de la seva família s’havien aconseguit a costa de les angoixes i penalitats de compatriotes humils»… «fou guillotinat doncs perquè pertanyia a un grup social privilegiat acusat de traició a la pàtria», i encara, a més a més, remarca la protecció dels mateixos revolucionaris a centres d’ensenyament.

També en aquesta línia, defensant la llibertat de pensament, hi ha el capítol sobre Miquel Servet, cremat a Ginebra l’any 1553. Tomàs s’ha dedicat més ampliament a l’estudi de la figura de Servet, de manera més erudita en la recopilació de bibliografia en l’estudi previ de la nova edició que es feu del llibre de Jaume Aiguader, sobre Servet, publicat inicialment a Mèxic. I potser encara, de manera més literària i llunyana en «L’inesperat arcàngel del matí».

No quedaria completa aquesta presentació sense al•ludir a altres aspectes. Les Edicions de l’Albí han fet una edició molt acurada d’aquest llibre. És important que l’activitat editorial catalana sigui esparsa per totes les comarques, que hi és bastant, però que a més es consolidi en editors que tinguin una tasca continuada, que ofereixin col•leccions de pes, que incremetin el prestigi de la nostra cultura. I en aquest sentit també l’agraïment a l’editor Jaume Huch. Igualment a Santiago Riera Tuèbols, ja esmentat, pel seu pròleg, i per l’amistat comuna amb l’autor. També la cura de la correcció que ha estat molt ben feta. I encara una felicitació a l’editor per la col•lecció «Idees» que esperem que al cap del temps sigui important, per la vàlua dels seus continguts, en la cultura del nostre país.

L’obra literària de Josep Tomàs

En la valoració global de l’obra escrita, i publicada fins ara, de Tomàs cal tenir en compte, tant de manera cronològica com temàtica, diverses etapes, que a vegades s’entrecreuen i altres semblen prou independents. És a dir etapes de predomini d’un o altre aspecte. Intentaré seguir, sense un rigor absolut, una visió cronològica, que ens permet acompanyar la temàtica.

Tomàs neix a Manresa l’any 1930, fill del metge Àngel Tomàs i Jordana, que morí massa jove, i estudia medicina, més per empenta familiar que no pas per vocació. I així al cap d’un temps passa a fer altres coses, entre elles escriure. Va fer estudis de periodisme, i va col•laborar a la revista «Bages» de Manresa i a Destino.

Les tres primeres novel•les, en castellà

* La primera obra que li conec és «El piquete», que va guanyar el premi Sésamo de 1959 i publicà el 1960 Ediciones Destino, a la sèrie Áncora i Delfín. Crec que és un llibre important, dramàtic, on es relata un fet amb base històrica de la primera guerra dels carlins: l’afusellament de dos soldats innocents, escollits a sorteig, per altres soldats de la mateixa companyis també triats per boles. Cap volia disparar a tocar i al final tots van apuntar directament al cos. El llibre va ser reeditat gairebé vint-i-cinc anys més tard, el 1984, per Ediciones Orbis dins de la col•lecció «Grandes autores españoles del siglo XX». Molt recentment, el 2004, l’Editorial L’Albí, l’ha publicat en versió catalana, bastant lliure com diu l’autor. Ran d’aquest premi Manolo del Arco li va fer una entrevista en la secció «Mano a Mano» de La Vanguardia, en la qual explica la visió que Tomàs té, als vint-i-vuit anys, de la seva funció d’escriptor. En tot cas queda clar que la medicina ja resta lluny.

* La segona novel•la, «La reducción», es publica l’any 1963 dins de la mateixa col•lecció, «Áncora y Delfín» d’edicions Destino. També es basa en un fet històric, tractat lliurement, aquesta vegada a l’Amèrica colonial espanyola. Hi ha un estudi psicològic dels personatges «formidables tipos humanos» es diu a la solapa del llibre, amb problemes étics i religiosos, dins d’una missió al Paraguay en el segle XVII. Crec que és una de les millors novel•les de l’autor i molt més tard, el 2001, fou sel•leccionada com una de las «Cien mejores novelas escritas en español durante el siglo XX», recollida pel diari La Razón, i difosa per la xarxa. Hi hagué una proposta de nova edició que, en aquest cas, l’autor va preferir no fer.

* La sèrie de novel•les en castellà té un tercer llibre, «Cántico en la noche». publicat a Madrid per «Prensa española» l’any 1969. També es basa en fets antics, potser més una llegenda de l’Edat Mitjana, en els anys del Cisma d’Occident, i en un convent de franciscans a Itàlia. És un bon relat.

Un període intermedi

Després vé un llarg període en que Tomàs fa altres coses. Fa més premsa que novel•la, tot i que ell, en l’interviu de 1959, ja diu que no vol ser tampoc periodiste, sino escriptor. Però en aquest cas del periodisme el veïnatge de l’escriptura l’absorbeix. Durant bastants anys, una quinzena, hem perdut el novel•lista, si més no en l’expressió pública. És un temps en que està més a La Vanguardia, a «Historia y Vida», en altres llocs menys assidus. Aquí hi ha el recull de «La Cibernética en Barcelona», el 1970. També la participació en el I Congrés Internacional d’Història de la Medicina Catalana, el juny de 1970, amb el treball «La Asociación de Cibernética Médica en Barcelona». Després el 1984 i 1988 encara presentarà dos treballs més en aquests congressos «Aportacions per a una biografia del doctor Robert» i «Metges catalans a Amèrica. Una nova font d’informació».

* Treballa també en altres aspectes de la història, aixì col•laborant en l’extensa obra «Catalans a Amèrica» en quatre volums, font intressant de dades. I quan l’editorial Teide reedita el llibre «Miquel Servet» de Jaume Aiguader, publicat per primera vageda el 1945, amb prefaci de Jaume Pi-Sunyer, i ja mort l’autor, es demana a Tomàs que faci l’ «Apèndix bibliogràfic. 1981», que és una actualització detallada de les noves aportacions sobre Servet. El llibre es publica aquest mateix any 1981. També participa en obres enciclopèdiques, des de la «Gran Enciclopèdia Catalana» fins a la redacció del capítols de la ciència moderna de la «Historia Universal Salvat» i encara alguna altra col•laboració. És l’etapa doncs en que enganxat al voltant de la revista ‘»Historia y Vida», que arriba a dirigir, fet que li dóna una certa projecció, surt més el vessant com a home de lletres d’historiador, que no pas de creació. Aquest és un fet que, diria, que en xifres rodones, l’absorbeix molt durant uns quinze anys i una mica menys encara durant deu anys més.

Però és en aquest temps que «fabrica» la majoria dels textos que es recullen en el llibre que avui presentem. No és doncs pas un temps perdut sinó que s’enfoca per altres viaranys. També és el temps en que presenta la seva tesi doctoral, en Filologia Hispànica, el 23 d’abril de 1981, — dia del llibre i de la mort de Josep Pla— amb un treball molt erudit, i original en el seu enfocament, sobre «El lenguaje científico».

Inici de la recuperació com a novel•liste. L’escriptor en català.

Cap a meitat dels anys 80’s, quan l’autor volta els cinquanta-cinc, ja torna a sortir l’empenta interna de la literatura de creació, l’escriptor que en el fons és Josep Tomàs. Hi ha dos llibres inicials, i un és innecessàriament polèmic. En tot cas ara ja serà un escritor en català.

* El primer d’aquests llibres és «Bona nit senyor hoste!» i és publica per Edicions Destino, a la col•lecció El Dofí, el maig de 1985. Com es diu a la solapa «ha reelaborat en la seva pròpia llengua catalana un tema ja tractat per ell mateix en una publicació anterior (Cántico en la noche, 1969)». El text provocà polèmica perquè haviat estat presentat al premi Josep Pla, no fou pas eliminada en les sel•leccions prèvies, i quan estava prevista pel premi es considerà que no era prou original, tenint en compte la publicació castellana anterior. L’obra fou retirada abans del veredicte. Després tornà la tranquilitat i el llibre es publicà sense cap més dificultat.

* L’any següent presentà al premi Ramon Llull, de novel•la catalana, convocat per Planeta, i quedà finalista, un llibre magnífic «L’inesperat arcàngel del matí». Aquí sí que surten el novel•lista, l’historiador i el metge. Com es diu a la portada del llibre «Un vell professor d’anatomia evoca vivències de la seva infantesa en la Suïssa agitada pels primers batecs calvinistes». L’ombra principalment de Vesali, l’anatòmic més important del seu temps, plana sobre tota l’obra.

* D’aquesta sèrie de meitat dels anys 80’s tenim un tercer llibre que tot i que cronològicament s’escau aquí té una temàtica del segle XX, molt més social, i en el rerafons política, i com es diu a la solapa «ambientada en el medi rural català a començaments de segle, amb el teló de fons llunyà de la Setmana Tràgica barcelonina i de les lluites socials». És el llibre «Giravolt dels dies», publicat per Destino, també a la col•lecció El Dofí, el novembre de 1986. Aquesta temàtica molt més social directa sortirà deu anys més tard en altres dues novel•les.

La brotada de meitat dels 90’s

* Cap a meitat dels anys noranta, quan l’autor ja s’acosta als seixanta-cinc anys, surt de manera gairebé explosiva la seva veta d’escriptor alliberada en part per la disponibilitat de temps. Sembla important una novel•la potser una mica difícil de situar, «L’últim experiment». editada per «La Campana» a la col•lecció «Toc de Ficció», el gener de 1994. L’argument és complex i a més hi ha una penetració psicològica que sembla més complicada i rica que en altres novel•les, on també hi és. Transcorre en un sanatori psiquiàtic suís, al voltant de tres metges, el director, dos metges joves i una malalta de divuit anys i tot acaba amb sang i fetge.

* Ara hi ha un llibre que en el conjunt queda una mica despenjat, una biografia de Felip II, dins de la sèrie de biografies dels reis d’Espanya, editada per Planeta «La vida y la época de Felipe II», publicada el 1997. Sembla més aviat l’últim dels encàrrecs que accepta com a historiador i es publica en castellà, quan l’autor ja fa tota la producció literària de creació en català.

* Després ja l’aparició de la seva obra és més fluida. Hi ha dues novel•les d’un intens contingut social, en el fons anarquista de la Catalunya de la primera meitat del segle XX: «Deu visites al company absent», publicada el 1997 i «Adéu Bakunin!», el 1998. Formen una trilogia amb «El giravolt dels dies», encara que aquesta va sortir bastant abans, o les altres més tard.

El nou mil•lenni es comença gairebé amb fúria productora, i així surten «Els miralls de Schubert», el 2001; «La cadena», el 2002; i el 2003 «El joc de l’urani», el gener; «Escamot d’afusellament», ja esmentat a propòsit de «El piquete», el febrer; i «2112» el maig. A més hi ha un altre llibre una mica sorprenent «La petita pàtria de cadascú», aparegut el juliol de 2003, que és una peça de teatre, una comèdia, refeta per l’autor a partir d’un original seu inèdit de cap els anys seixanta, és dir amb quaranta any d’antiguitat, quan la situació política del país era molt diferent. Es tracta de l’aventura d’uns nois catalans a París, on, com es diu a la contraportada «van descobrir el valor de la independència, la llibertat, el coneixement d’un mateix i la responsabilitat moral».

Resum

Josep Tomàs i Cabot té un primer enfocament com a metge, que va estudiar més per influència familiar que per vocació. No ha exercit, tot i que aquesta formació mèdica l’ha dut al coneixement del món científic, en el que ha mostrat després interessos ben definits en el camp de la història, tant específicament de la medicina com de la ciència en general.

Deixada la medicina s’inicia com a escriptor de creació, en castellà, guanyant un premi literari abans dels trenta anys, i produint tres novel•les, de considerable qualitat, una d’elles «El piquete», reeditada al cap de quinze i de quaranta anys.

També havia fet estudis de periodisme i en un període següent, d’una trentena d’anys, serà un periodista, col•laborant principalment a «La Vanguardia», relacionat amb la revista «Historia y Vida». de la que fou director després de Nèstor Luján. També fou professor de la universitat de Barcelona en els cursos d’estiu i de cultura espanyola per a estrangers, dirigits per Francesc Marsà. Això el va dur a fer una tesi doctoral, en el camp de la Filologia Hispànica, sobre el tema «El lenguaje científico». Val a dir que el tema també li hagués pogut servir per a obtenir el doctorat en medicina.

En aquesta etapa va publicar bastants articles sobre història de la ciència, àdhuc algun de la medicina, que són la base del recull que ara es presenta com a llibre «El llarg camí de la ciència». Cap a meitat dels anys 80’s repren l’obra com a novel•lista, tasca que s’incrementa quan s’acosta als seixanta-cinc anys, a meitat dels 90’s. Aleshores la seva producció és àmplia, i s’ha recuperat el novel•lista, l’escriptor de creació inicial.

Cal matisar aquest punt. Les primeres novel•les tenen totes una base històrica: les guerres carlines del XIX, el colonialisme espanyol del XVII, un convent italià a l’Edat Mitjana. Així veiem el camí fàcil, àdhuc potser vocacional, que el durà entre altres coses a «Historia y Vida». En els llibres dels anys 80’s encara manté aquesta base històrica, fins el temps del Renaixement científic, el segle XVI. Només més tard, els anys 90’s se’n allibera del tot i tenim l’escriptor pur, ja no metge, ja no periodista, ja no historiador, en part futurista (2112), en part misteriós (L’últim experiment), en part del nostre temps (El joc de l’urani).

És ara quan surt el veritable escriptor, però calia remarcar tots aquests aspectes que influint d’una o altra manera en la seva formació, han configurat la personalitat d’un escriptor, que té molt bona tècnica, amè en el seu text, però també de penetració profunda quan convé. Ha tingut la base de formació científica com a metge, la base dels estudis de periodisme i de filologia, també l’experiència acadèmica, des dels cursos amb el doctor Marsà, fins a la seva tesi de doctorat, de llenguatge i de ciència. I junt amb això la tasca de periodista a La Vanguardia, a Historia y Vida, les col•laboracions en enciclopèdies, que ajuden més del que sembla a definir els espais, a dir les coses que s’han de dir i només dins de l’espai just assignat. Tot això, junt amb una vocació que ha persistit al llarg dels anys fa que tinguem un dels escriptors manresans de més qualitat i projecció.

I ara les meves opinions més personals. Del conjunt d’aquesta obra, ja voluminosa, per preferència destacaré dues obres. La primera és «El piquete», la de 1959. Després una de les últimes: «La cadena». I si n’hagués d’afegir una tercera´: «L’ultim arcàngel del matí». És a dir una del període inicial, una del recent i una altra de l’intermedi, tot i que la tria no l’hagi fet per aquest criteris, sinó per la impresió ran de la primera lectura.

Jacint Corbella
gener 2005

Scroll al inicio