(1937-2010). In memoriam
Vaig conèixer al Manel Ribas l’any 1954, al primer dia de classe d’Anatomia I, quan vàrem entrar en aquell rònec amfiteatre de fusta. El recordo molt bé, assegut a la punta de la segona fila, a la dreta de la porta i al costat de la finestra. Les noies, que érem poques, seiem totes a la primera fila. Impressionava una mica, Vem saber poc després que venia amb fama de ser l’alumne amb més bona nota de batxillerat de tot l’estat, i amb la serietat i distància amb que es mantenien amb les noies els que venien de l’escola de jesuïtes de Sarrià. Aquesta bona fama continuà durant tota la carrera, amb matrícules que va anar acumulant fins a sumar-les en l’expedient més brillant de la promoció i acabant amb el premi extraordinari número 1 de la promoció de 1960. Va ser per tant un alumne molt brillant.
Durant la carrera vàrem coincidir, un temps, en un treball de voluntariat a les barraques de Can Tunis. Acabats els estudis ens vàrem veure menys, malgrat que ens trobavem en els dinars de promoció que fèiem gairebé tots els anys, des que vàrem acabar, i que ara encara continuem gràcies principalment a l’empenta i ganes del doctor Joan Ribera, amb l’ajut d’alguns altres companys.
En Manel Ribas es va dedicar a viatjar, a sortir a l’estranger, amb l’Anna i els fills, per aprendre i especialitzar-se: Suïssa, Alemanya, Estats Units, Anglaterra,…. La seva capacitat tant intel•lectual com de treball li permetia agafar moltes coses i no posar-se límits. Ell tenia la imatge de l’internista general que havia viscut a l’escola d’Agustí Pedro Pons.
Malauradament massa aviat la salut no el va acompanyar i això, i les circumstàncies de la medicina pública no li van permetre assolit tot el que hagués desitjat i tenia les condicions per fer. Inclús aquí a l’Acadèmia, on va entrar com a corresponent el 1993, no va assolir la condició de numerari, que li feia molta il•lusió, atès l’antecedent del seu avi, la presència de molts amics de la Clínica Mèdica A, cap a la dotzena, i que havia signat treballs amb molts d’ells. Després d’aquesta visió més personal cal analitzar el que va fer el professor Ribas-Mundó.
Manuel Ribas i Mundó ha estat membre corresponent la nostra Acadèmia des de l’any 1993 fins a la seva mort el 19 d’abril de 2010, quan tenia setanta-tres anys. . Havia nascut el 13 de març de 1937 a Salamanca, on la família estava desplaçada per causa de la guerra civil. Va ser catedràtic de Patologia Mèdica de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) des del 1979 fins a la jubilació i Cap del Departament de Medicina de l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona. Aquesta fora la informació resumida acadèmica i professional.
Era de nissaga de metges. El seu avi, Manuel Ribas i Perdigó, fou adjunt amb el doctor Bartomeu Robert, al qual substituïa en les classes i membre d’aquesta Acadèmia des de l’any 1898, llegint un discurs sobre «Tratamiento curativo de la tuberculosis pulmonar», contestat pel doctor Robert. La recent tesi del doctor Pere Miret l’ha valorat com un treball acurat, valuós i al dia. Després Ribas Perdigó va ser president de l’Acadèmia des de l’any 1925 fins a la seva mort el 1927, als 68 anys. Havia escollit com a vicepresident a August Pi-Sunyer, que el va succeir. El doctor Ribas Mundó tenia doncs relació familiar fonda amb l’Acadèmia, i em consta que li feia molta il•lusió esdevenir un dia membre numerari. No li faltaven ni preparació ni mèrits. El seu pare, Antoni Ribas i Casas, fou un otorrino de prestigi a Barcelona, des del seu consultori a la casa familiar de la Rambla de Catalunya. Hi havia doncs una base de llançament forta, i el jove Manuel Ribas hi va correspondre.
Va estudiar a la facultat de medicina del carrer de Casanova i érem companys de curs i amics. Va ser l’estudiant més brillant de la promoció de 1960, guanyant el premi extraordinari de llicenciatura, amb el número 1. Abans ja venia amb un premi extraordinari de batxillerat, que havia fet amb un col•legi de jesuïtes. I el 1967 va presentar la tesi de doctorat, també amb premi extraordinari. Es tracta doncs d’un dels expedients més brillants de la facultat de medicina de la UB.
Durant els estudis va ser alumne intern de la sala d’homes de la Clínica Mèdica A, que portava el doctor Agustí Pedro i Pons, inicialment amb el doctor Magriñà.. Apassionat per la medicina interna aquesta va ser la seva vocació. Acabada la carrera segueixen deu anys de formació intensa, d’especialització principalment en el camp de les malalties de la sang. Aquí l’empremta de Pere Farreras, creador de l’escola, va ser decisiva. Va estar dos anys, 1961-63, fent l’internat de medicina a l’Hospital Clínic de Valladolid i després segueix ja una formació internacional, en països de parla alemanya, a Freiburg im Bresgau, el 1963-64, a Zurich, el 1964-65; un període Barcelona (on l’escola tenia un nivell molt alt), de 1966 a 1968, i encara una ultima estada, en l’ambient anglosaxó, a Boston, al Massachussets General Hospital, entre 1968 i 1970.
Aleshores es radica definitivament aquí, i està en la línia de sortida d’una carrera acadèmica i científica, que s’albira que serà brillant. Segueix aleshores la seva carrera a la facultat de medicina de Barcelona, la seva, integrant-se en l’equip del doctor Ciril Rozman, arribat feia poc com a catedràtic. És professor agregat interí de Patologia i Clínica Mèdiques (Hematologia), de 1971 a 1974, i numerari el 1974, passant a dirigir el servei de la Clínica Mèdica B, que portava el doctor Màxim Soriano. També és cap d’estudis de la Facultat de Medicina. Tot va bé. En el camí d’estudi, de formació i especialització, d’assolir el nivell més alt se n’ha sortit bé. El 1976 guanya la càtedra de Patologia i Clínica Mèdiques de la Universitat de Santiago de Compostela. Naturalment volia tornar, perquè a més a Barcelona, on s’ha creat una altra universitat, hi ha lloc. Va estar dos anys i escaig a Santiago, com a catedràtic i cap de departament de l’Hospital General de Galícia. I el 1979 passa a ser catedràtic de la UAB i cap del servei de Medicina d Badalona.
Aquí comencen els entrebancs. Fent un símil amb l’automobilisme, el pilot segueix essent el mateix, un molt bon pilot. Però les condicions han canviat; l’autopista on podia córrer s’ha convertit en un camí mal asfaltat, amb terra i pedres. I el cotxe li han canviat i ara és un model atrotinat, a mig construir. A l’Hospital Clínic, en temps del doctor Pedro Pons, estàvem ben acostumats, amb una escola que ja portava més de trenta anys de rodatge en unes mans excepcionals i una colla de deixebles de primer nivell en moltes especialitats. El servei hospitalari, assistencial a la sala i als dispensaris, amb la docència i un cert nivell de recerca configuraven una institució madura. La Clínica Mèdica A va poder repartir metges molt bons per gairebé tots els grans hospitals de Catalunya, des de la Residència del «Seguro» de la Vall d’Hebron, on va anar a raure el mateix Agustí Pedro i Pons, a Bellvitge. Badalona, Hospitals Municipals, i altres.
Ribas es va trobar a Badalona amb un servei i una estructura universitària que estaven molt lluny del que ell hauria somniat. La situació no era bona, i el servei estava molt per sota de les capacitats del seu director. Hi havia altres procedents de la mateixa escola. Màrius Foz, que era una mica més antic, de la promoció de 1954, s’hi va poder adaptar i se’n va sortir. Alguns, com Jordi Sans, de la promoció de 1957, que es va trobar amb la mateixa situació, va considerar que l’havien enganyat amb prometences falses i se’n va anar, primer a la Creu Roja i després a l’ Hospital del Mar. Pels de la promoció de 1960 ja no quedava gran cosa. Tot això en bona part perquè el ritme burocràtic de la Seguretat Social era molt més lent que les necessitats del desenvolupament científic. Després l’Hospital s’ha anat salvant en el seu nivell, però han hagut de passar algunes dècades. Ribas va ser un dels més perjudicats d’un sistema de crear universitats sense hospitals, pensant que ja els trobarien després, de crear càtedres sense servei i només amb despatxos. Així va ser el començament de la UAB quan es va adonar que amb l’Hospital de sant Pau no en tenia prou. La Universitat també se’n va sortit, però lentament. Balibrea, catedràtic de cirurgia sense bisturí, s’ho va poder resoldre passant a Madrid. Això és el que explica que el rendiment de Manel Ribas, hagi estat inferior al que es podia esperar d’ell. Quan estudiava i en el temps del Clínic, fins el 1976, era un membre d’una màquina en bon funcionament. L’etapa de Santiago fou un parèntesi de bona voluntat. Després del 1979 la màquina era inadequada, insuficient. No hi havia equip i s’havia de muntar, i això costa anys. Al final també hi va influir una disminució de la salut.
L’obra científica.
Deixant a banda aquesta situació Manuel Ribas va ser autor, i coautor, de molts treballs, tant en el camp de la medicina interna, in extenso, com de l’hematologia. I molts d’ells publicats en revistes d’impacte internacional i també més d’una dotzena de capítols de llibres, entre ells els de «Gammapatias monoclonales» i .»Linfomas malignos», del gran tractat de Patologia Mèdica dirigit per A. Pedro i Pons (edició de 1976), o també «Metabolismo y Nutrición», a la Medicina Interna de Farreras-Rozman (1979).
El seu primer treball, com era d’esperar en un membre de la Clínica Mèdica A, va ser a la revista «Medicina Clínica» (MC) l’any 1961, sobre «Aneurismas congénitos intracraneales», juntament amb A. Solé Llenas, Antoni Caralps i Agustí Codina. En el conjunt dels seus primers deu anys de llicenciat, fins el 1970 publica 42 treballs, d’ells 25 a Medicina Clínica. I també hi ha una bona representació en revistes de fora, nou treballs, entre ells tres a Lancet (1965, 1967, 1969), Blood, i Acta Haematologica.
Fins el 1976, en que guanyà la càtedra de Santiago havia publicat 79 treballs, d’ells deu més a revistes de fora (Acta Haematologica, 4; Cancer, JAMA i altres). i catorze més a Medicina Clínica. També publicava, amb una certa freqüència a Sangre i Annals de Medicina Fins a 1990 el seu curriculum aporta 125 articles en revistes científiques. Després ja se’m troben menys. La major part de la seva producció, gairebé 60 treballs, els va publicar a «Medicina Clínica», la revista de l’escola on s’havia format, i la de més nivell en medicina interna del país. La segona era «Sangre», que havia fundat Jordi Guasch. Entre les estrangeres cal destacar les quatre aportacions a Lancet.
La llista de persones amb qui va publicar treballs en col•laboració és molt important. Gairebé els internistes i hematòlegs més actius de la Clínica Mèdica A. Potser, per citar el més representatiu, cal tenir en compte un article llarg a Medicina Clínica (1964, 43, 215-218), amb el títol Trombocitemias y trombocitosis», signat per sis autors: Agustí Pedro i Pons, Pere Farreras, Ciril Rozman, Manuel Ribas-Mundó, Jordi Sans i Ricard Castillo. També té treballs signats amb altres cinc membres numeraris de l’Acadèmia (Antoni Caralps, Soledat Woessner, Josep M. Gil-Vernet, Ricard Castillo, Jordi Gras).
.
