Nascut a Girona el 2 d’abril de 1928. Morí a Barcelona el 22 de maig de 2012. Llicenciat en Medicina per la Facultat de Medicina de Barcelona Alumne intern, metge intern i metge de guàrdia a l’Hospital Clínic de Barcelona, per oposició Professor Titular, Professor Agregat, Catedràtic de Nefrologia, i professor Emèrit de la Facultat de Medicina de Barcelona. Ha ocupat la Presidència de la Societat Espanyola i Catalana de Nefrologia.
Membre del Consell Nacional d’Especialitats Mèdiques des de 1984 fins al 2002.
Autor de 210 articles i col•laboracions en revistes nacionals i estrangeres, i tractats de medicina interna editats a Espanya.
Va crear el Servei de Nefrologia i Diàlisi de l’Hospital Clínic de Barcelona i va ocupar la seva direcció fins a la seva jubilació, l’any 2000.
Necrològica publicada a La Vanguardia, 29.05.2012
Lluís Revert Torrellas (1928-2012). Primer catedràtic de Nefrologia
El doctor Lluís Revert ha estat metge de l’Hospital Clínic on va crear el primer servei específic pel tractament de les malalties del ronyó, i va ser el primer catedràtic de Nefrologia de la universitat catalana, el 1981. Havia nascut a Girona el 2 d’abril de 1928. Estudiant brillant, va tenir el premi extraordinari de l’examen d’Estat de batxillerat, aleshores una prova molt difícil, del districte de la universitat de Barcelona, i després també el premi extraordinari de la llicenciatura de medicina de l’any 1952. Doctorat l’any 1960 amb una tesi sobre «Insuficiència renal aguda». Ha fet pràcticament tota la seva carrera professional com a metge a l’Hospital Clínic de Barcelona, des d’alumne intern fins a cap de servei. També va fer estades, malauradament curtes, perquè els temps no donaven per més, però molt profitoses, a París amb el prof. Hambuger, el 1960, a Lió; a la Cornell University de Nova York, i sobretot a la Clínica Mayo, a Rochester, en períodes de tres setmanes, en quatre estades entre 1967 i 1978.
Format en el camp de la medicina interna, va ser metge de guàrdia i cap del servei d’urgències (medicina) de l’hospital de 1958 a 1963. Aviat es va decantar cap a l’especialització en el tractament de les malalties renals, aconseguint crear una unitat d’hemodiàlisi, la primera a Catalunya, que va obrir la porta de l’esperança de molts malalts de ronyó. Fins els anys seixanta del segle passat, encara no fa cinquanta anys, i queden supervivents, una persona amb una insuficiència renal crònica tenia una esperança de vida de pocs anys i la fi era inexorable. Pràcticament no hi havia tractament. La malaltia era coneguda com a mal de Bright, nom d’un gran metge anglès del segle XIX, i avui entre metges joves s’ha perdut el record d’aquest nom.
Els malalts van veure els primers nefròlegs, fent diàlisi, com autèntics salvadors de la seva vida. Els tractament eren llargs, en principi per a tota la vida, i creava una gran relació i lligams afectius entre metges, malalts i família. Com en el cas de Fleming, creador i símbol de la penicil•lina, el metge que feia diàlisi era un salvador i el malalt creia, i era veritat, que li devia la vida. El panorama, vist des d’avui, no era tan brillant i era causa de moltes molèsties, però la vida si més no s’allargava, i sobretot hi havia esperança. Després una nova tècnica, el trasplantament, ha canviat tot el pronòstic.
Revert va ser un d’aquests metges i va actuar en el moment en que s’encenia aquesta llum pels malalts. A més tenia una formació molt sòlida com a internista, format en l’escola del professor Màxim Soriano, el seu autèntic mestre. Tenia una personalitat oberta, optimista, donava confiança, i molts pacients l’estimaven com el seu pare. Això va portar que aconseguís una gran quantitat de donacions, petites i grans, per a millorar un servei que tenia poc pressupost oficial. Va ser aquesta beneficència personal, captada pel doctor Revert, la que va fer que li arribés, per donació d’un pacient que podia fer-ho, un microscopi electrònic, el primer de l’hospital, quan era un instrument molt car i aquí gairebé inassolible. També diners pers instruments, per obres per a millorar el servei.
Al final era una de les grans «patums» del Clínic. Va ser vicedegà de la Facultat de Medicina, president de la Societat Catalana i de l’Espanyola de Nefrologia, però li agradava molt més veure malalts que tenir càrrecs. Era un home senzill, creient, proper al malalt, amb qui creava relacions d’amistad profunda, i molt bon metge. Des del 1996 era membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya.
Jacint Corbella
