n. Barcelona, 1933. És fill de Jaume Pi-Sunyer i Bayo, i nét d’August Pi-Sunyer. Va marxar a l’exili familiar l’any 1939, amb una etapa curta a Mèxic i aviat a Nova York, on s’instal•là el seu pare. Va estudiar medicina a la Universitat de Columbia, New York, graduant-se el 1959 i fent el doctorat a la universitat de Harvard, Massachussetts, el 1963. S’ha especialitzat en el camp de l’endocrinologia i la nutrició, l’estudi del metabolisme de lípids i glúcids, i clínicament en la prevenció i tractament de la diabetis i de l’obesitat. Ha treballat en el St. Luke’s Hospital Center i ha estat professor de la universitat de Columbia. Ha estat president de l’American Diabetes Association i ha publicat més de dos-cents treballs de la seva especialitat.
En els últims temps sovinteja els viatges a Catalunya, mantenint una bona relació amb diversos serveis d’endocrinologia, entre ells els de l’Hospital Clínic i el dels germans Trias. Ha estat nomenat Doctor Honoris Causa per la Universitat de Barcelona. Ha intervingut en campanyes per a la prevenció de la diabetis i de control de l’obesitat, principalment en els nens.
A més de la seva vàlua científica, de la relació ara freqüent amb el país, representa un graó més de la llarga nissaga de la família Pi Sunyer i la seva relació amb l’Acadèmia, i seria com a mínim la sisena generació familiar membre de l’Acadèmia.
Francesc Suñer, metge de Figueres, va ser elegit membre corresponent el 5 de març de 1781. Ell mateix és l’autor de la memòria «Descripción de la epidemia que se padeció en la villa de Rosas» els anys 1789 i 90, presentada a les Juntes de 21 i 28 de febrer de 1791, i publicada en el volum d’actes de l’Acadèmia de 1798.
Tomàs Suñer, 1770-1855, fill d’aquest, fou corresponent molts anys i va enviar com una mínim una quinzena de memòries, moltes de les quals es conserven a l’arxiu de memòries manuscrites.
Jaume Pi Suñer, 1850-1897, fou catedràtic de Patologia General de la Facultat, 1883, i membre numerari de l’Acadèmia, 1886. Fou un dels modernitzadors de l’ensenyament de la medicina aquí.
August Pi i Sunyer, 1879-1965, fill de l’anterior, fou catedràtic de Fisiologia i creador de l’Institut de Fisiologia. Acadèmic numerari des del 1910, fou president de l’Acadèmia, 1927-1935, i ho era en el moment de la inauguració de l’edifici actual l’any 1929.
Jaume Pi-Sunyer i Bayo, 1903-2000, fill d’August, fou, acadèmic corresponent, 1932, i catedràtic de Fisiologia de Santiago, 1936. Exiliat, visqué més de cinquanta anys a Nova York, dedicat en bona part a la indústria farmacèutica. La nostra revista en publicà la necrològica ran de la seva mort.
Oriol Casassas i Simó, n. Sabadell 1923, és una de les personalitats més destacades de la medicina catalana actual, principalment en el seu aspecte de defensa dels valors institucionals i del país. Ha desenvolupat una gran part d’aquesta activitat en el marc de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i de Balears, de la que ha estat president en el període 1978-1982. Al seu redòs ha impulsat la continuïtat dels Congressos de Memtges de Llengua Catalana, des del de Perpinyà de 1976, i ha estat president del è. També ha estat president de la Societat Catalana de Biologia, 1979-1981, i és membre numerari de l’Institut d0Estudis Catalans des de 1985 (Secció de Ciències Biològiques). També des de la plataforma de l’Acadèmia va impulsar amb efoicàcia la nova col•lecció de «Monografies Mèdiques», iniciada amb un text d’Alsina Bofill.
Una de les seves contribucions més importants a la medicina catalana del nostre temps ha estat la seva intensa tasca com a director del «Diccionari Enciclopèdic de Medicina», editat per l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i Enciclopèdia Catalana», en la seva primera edició de 1990. És una eina fonamental per a la normalització del llenguatge mèdic en català, i aquesta vàlua ha estat reconeguda, i utilitzada, per la seccióp Filològica de l’Institut, com a eina de treball per la seva autoritat.
Ha treballat extensament en el camp de la història de la medicina, en particular la del país, col•laborant amb assiduïtat en els Congressos d’Història de la Medicina Catalana, des del pruimer de Barcelona-Montpeller, de 1970. En aquest camp cal destacar els seus llibres «La medicina catalana del segle XX» (B, ed. 62, 1970); «Josep Alsina i Bofill. L’exemple», (Barcelona, Abadía de Montserrat, 1996); «Una faula i setze històries» (Barcelona, Abadia de Montserrat, 1999), on recull part de la seva producció dispersa.
En l’aspecte assistencial, ha mantingut el contacte directe amb els malalts, dedicant-se més a la pediatria de primera línia, més l’assistència ambulatòria que la hospitalària, amb un enfocament social que ha trascendit, i ha publicat «La pediatria en el suburbi» (1967), «La hospitalització pediàtrica a Catalunya (1966); L’ensenyament de la pediatria» (1964) i, també juntament amb J. Ramis, «Metges de nens. Cent anys de pediatria a Catalunya» (Barcelona, La Magrana, 1993).
La Reial Acadèmia de Medicina el va acollir com a membre corresponent des del 1994.
Francisco Guerra Pérez Carral
n. Torrelavega, Cantàbria, 1916. Va fer els estudis de medicina a la facultat de Madrid, essent intern per oposició de Farmacologia, a la càtedra que dirigia Teófilo Hernando de qui es considera deixeble. Tot i ser molt jove, hagué de tenir actuació mèdica per les circumstàncies de la guerra, en el costat republicà, i al final d’aquesta estava com a cap a l’hospital de Montjuïc a Barcelona. S’exilià i marxà a Mèxic, on es doctorà. Ha fet una carrera important a l’exili tant en els camps de la farmacologia com de la història de la medicina, i quan va tornar va fou catedràtic d’Història de la Medicina de la Universitat d’Alcalà d’Henares, i vicerector durant gairebédeu anys d’aquesta universitat.
Durant uns anys va treballar com farmacòleg a Mèxic, essent professor a la UNAM. Després va passar als Estats Units i l’any 1958 va succeir a Henry Sigerist, un dels grans mestres de la història mèdica del segle XX, com a professor d’Història de la Medicina de la universitat de Yale, passant el 1962 a treballar en el Wellcome Institute for the History of Medicine de Londres, on va estar deu anys. Després va tornar a Espanya fent una extensa i fructífera carrera docent a Alcalà.
És un treballador molt actiu, autor de 75 llibres i monografies i de més de tres-cents articles científics. En el camp de la Farmacologia són coneguts el seu «Métodos de Farmacología experimental» (1946), i «Manual de Farmacología» (1951). Va treballar entre altres camps en l’estudi de drogues naturals obtingudes de plantes americanes, àdhuc algunes al•lucinògenes, el mecanisme d’acció dels digitàlics, la valoració i efectes dels salicilats. En aquest camp, intermedi amb el de la història, és el seu llibre «Materia médica mexicana» (1950).
Entre les obres més pròpiament dedicades a la història de la medicina, destaquen: el seu ampli llibre de text «Historia de la Medicina» (Madrid, 1982), en tres volums, amb una gran quantitat d’informació i bon estil docent. El seu últim llibre publicat «La medicina en el exilio republicano» (2003), amb 987 pàgines, és l’estudi més ampli, detallat i solvent, sobre l’activitat a fora dels metges espanyols que van haver d’exiliar-se després de la guerra, entre ells molts catalans.
Però potser el cos més extens i continuat de la seva recerca està en la medicina espanyola a Amèrica i Filipines en els temps colonials. I també altres aspectes relacionats. Així cal recordar, obres extenses com:
– «Historiografía de la medicina colonial hispanoamericana» (1953)
– «La medicina precolombina» (1990)
– «El Hospital en Hispanoamérica y Filipinas, 1492-1898», (1994)
– «La educación médica en Hispanoamérica y Filipinas durante el dominio español» (1998)
– «Bibliografía médica americana y filipina», 1999. 2 volums.
– «Epidemiología americana y filipina, 1492-1898» (1999)
