Llauradó i Tomàs, Antoni

(Barcelona, 16.6.1909 – 8.9.1997). Es llicencia l’any 1932 a la Facultat de Medicina de la ciutat natal i es
doctora l’any 1967, amb una tesi qualificada d’excel·lent. La saga de metges Llauradó ve de lluny. No se n’ha trencat la continu’itat des de I’any 1700. Els primers van ésser metges rurals en pobles de la provincia de Tarragona. El pare, Francesc Llauradó i Clavé, continua l’estirp a la ciutat, on despunta com a bon metge i home de bé. Coneixedor del desig del seu fill de fer-se cirurgia, l’ajuda i l’empenyé a ser-ho, decisió encertada i acreditada pel brillant protagonisme que el fill assoliria fent de cirurgia. L’amistat del pare amb Corachán facilita l’entrada del fill, l’any 1933, a Sant Pau.
L’octubre de l’any 1933, el Patronat de la primera i breu Universitat Autonoma de Barcelona annexiona al pla d’estudis l’Hospital de Sant Pau i encarrega d’explicar les patologies quirúrgiques, que també es podien cursar a la Facultat del carrer Casanova, a Ribas i Ribas, i Corachán i García. Llauradó entra amb bon peu a la docencia, mostrant-se bon comunicador i transmetent conceptes i consells arnb encert.
L’any 1937 fou mobilitzat i destinat als Hospitals del Front, a primera línia de foc, arnb categoria de cap d’equip quirúrgic. Acabada la guerra, retorna a Sant Pau on la diaspora havia deixat petja.
El seu segon mestre, Puig i Sureda, el va acostar a I’Escola de Malalties de l’Aparell Digestiu, dirigida per Gallart i Monés. Va aconseguir l’ascens a cap d’un Servei de Cirurgia a l’Hospital de Sant Pau, dedicat quasi exclusivament a la cirurgia de l’aparell digestiu i preferentment a la de vies billiars. Llauradó viatja a Alemanya, país a l’epoca capdavanter en cirurgia, on va fer una profitosa estada de 6 mesos a la Clínica de Schmieden, a Frankfurt, i on va viure de prop i sovint l’extirpació de patologia tumoral del recte per mitja de tecniques noves, sí conegudes pero de practica encara poc frequent a Sant Pau. A l’ensems hi troba l’oportunitat de veure practicar el canvi en el tractament de fractures, ja arnb la metodica de l’Escola de Bohler. Assíduament visita els serveis punters en cirurgia moderna de París i Lió, i aprofita per a interesar-se en els avencos aconseguits en anestesia més enlla dels temps de l’ombredanne.
Va ésser distingit amb el premi Virgili que atorga la Societat Catalana de Cirurgia.
DI: »La cirurgia que jo he viscut: 1932-1977. Exposició i crítica». Resposta: Moisès Broggi