(Reus, 18-3-1922 – B. 15-2-2005). doctor en Medicina, especialista en farmacologia. Va treballar en la indústria farmacèutica i en recerca. Va participar en la fundació de l’Assemblea de Catalunya en qualitat de president de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears (1970-74) que es va haver de suspendre. Catalanista, soci de primera hora d’Òmnium Cultural, va saber combinar en els últims anys del franquisme el ser qualificat de “roig separatista” Va ser professor a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona.
Posteriorment va entrar a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), on va ser cap del Departament de Ciències Bàsiques, que aplegava la seva especialitat, farmacologia, bioquímica i fisiologia.
Va crear la Fundació Biblioteca que du el seu nom. Projecte d’avantguarda, únic al món, que va néixer per atendre les necessitats d’informació i de coneixement dels professionals i usuaris de la sanitat. El 1976, en plena transició, va ser designat rector de la UAB, càrrec que va ocupar fins a l’any següent.
El 1980 va abandonar, segurament a contracor, la seva tasca principal per dedicar-se a la política a petició d’un alumne seu, l’expresident Jordi Pujol. Primer com a independent i després com a militant de Convergència i Unió (CiU), Va ser el primer conseller de Sanitat de perfil gestor. Va liderar la conselleria durant vuit anys (1980-88), portant a terme projectes tan importants com la primera reforma sanitària –en què incloïa un pla de construcció de centenars de centres d’assistència primària-, el pla comarcal d’hospitals i la primera campanya antitabac.
Des del 1988 fins al 1992, es va encarregar de la conselleria d’Ensenyament, des d’on va completar el mapa universitari públic de Catalunya -amb la creació de les Universitats de Girona, Lleida i Reus-Tarragona- i va dirigir els primers passos de la reforma educativa.
El seu últim càrrec públic va ser el primer comissionat per a Universitats i Recerca, quan tenia 70 anys, afrontant una nova configuració territorial de les universitats i creant alhora la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).
Des del 2002 ocupava la presidència de l’IEC, i seguia lluitant perquè la institució no perdés protagonisme acadèmic ni social.
DI: »Passat, present i jutur de la fannacologia». Resposta: Francesc Garcia Valdecasas.
TIC de 1998 : «La salut a Catalunya al tombant del segle»(PDF)
