(Tolosa de Llenguadoc, 19 d’octubre de 1916 – Palma de Mallorca, 6 de juny de 2009). Passà part de la infantesa a Biarritz. Estudis de medicina a París; paper actiu en política d’orientació esquerrana, en els anys de la postguerra mundial. Importants el seus treballs sobre els grups leucocitaris (Sistema HLA) que han permès un coneixement més profund de la compatibilitat dels teixits i han estat fonamentals per a poder evitar el rebuig en el trasplantament d’òrgans. Guanyà el premi Nobel de medicina de 1980, compartit amb Baruj Benacerraf i George Snell. Els últims anys de la seva vida va estar molt relacionat amb els PPCC, deixant una gran part de la seva documentació científica a València. Residí bastants anys a Palma de Mallorca, on fou membre d’honor de l’Acadèmia de Medicina, i doctor HC de
la Universitat de les Illes Balears. Morí a Palma, a l’hospital Son Llàtzer, essent enterrat a Sòller. Acadèmic d’honor de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya.
——————————————————
EL PROFESSOR JEAN DAUSSET (1916-2009)
FI D’UNA VIDA ÚTIL PER A LA HUMANITAT
Del professor Jean Dausset acadèmic d’honor de la nostra institució n’hem parlat amb una certa freqüència. Ara ha de ser amb motiu del seu traspàs. Va morir el dia 6 de juny de 2009 a Palma de Mallorca, a l’Hospital de Son Llàtzer, on estava ingressat des de feia una setmana per una insuficiència respiratòria. Va ser enterrat dos dies després en el cementiri de Sòller. El seu estat de salut era precari des de feia algun temps, sobretot amb greus dificultats de desplaçament, seqüela d’una fractura de fèmur i les operacions que seguiren. El mes de desembre passat va rebre, a la seu de la Reial Acadèmia de Medicina de les Illes Balears, que ens va permetre compartir per gentilesa del seu president doctor Alfons Ballesteros, la medalla i diploma com a Acadèmic d’Honor de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, lliurada personalment pel president.
Per a nosaltres ha estat una pèrdua important. Tenia 92 anys i ja havia fet la seva feina científica. Una tasca de primer ordre que li valgué el premi Nobel de Medicina de l’any 1980, que va rebre quan tenia seixanta-tres anys. El tema més important dels seus treballs ha estat el descobriment dels antígens leucocitaris, el sistema HLA. Això és un avenç fonamental per a conèixer els fenòmens d’immunitat dels teixits, i de fet pel progrés en l’èxit dels transplantaments d’òrgans sòlids. Ha tingut una rellevància semblant a la del descobriment dels grups dels hematies, tot i que la transcendència de les transfusions ha estat més àmplia que la dels trasplantaments, si més no numèricament, per la molta major quantitat de vides salvades. Però el treball de Dausset ha estat també fonamental pel progrés de la medicina i així li va reconèixer lAcadèmia sueca, en atorgar-li l’any 1980 el premi Nobel de Medicina. Després ha estat més d’un quart de segle encara treballant en la ciència, amb el pes del premi, i rebent homenatges continuats, arreu on ha anat.
El vem conèixer precisament a la ciutat de Toulouse, la del seu naixement, el mes de maig de 1985, amb motiu d’un congrés sobre l’HLA, l’anàlisi del qual començàvem a aplicar a la càtedra de Medicina Legal, pels diagnòstics de paternitat. Aleshores era un avenç sensacional, que va permetre ampliar de manera molt eficaç el resultat del diagnòstic. Va ser un viatge molt fructífer, que vem fer juntament amb els professors Emili Huguet i Manel Gené. D’allà ens ve també el coneixement del seu llibre blau, tan important, sobre el tema. Després l’aplicació de les tècniques d’ADN va deixar, gairebé obsolet, l’estudi dels antígens leucocitàris d’histocompatibilitat per la nostra tasca. Però no per les altres, que eren per les que s’havien descobert. A Barcelona havia vingut algunes vegades, no precisament per aquesta aplicació, que a l’Hospital Clínic feia la doctora Guadalupe Ercilla. En el servei d’Immunologia, portat pel doctor Jordi Vives, també acadèmic numerari, en sabien molt més.
Però potser el recordem més, en els actes celebrats no massa temps després a Menorca, el 1987, amb motiu del bicentenari del naixement de Mateu Orfila, catedràtic de Medicina Legal de la universitat de París, impulsor del desenvolupament científic de la toxicologia. Encara no vivia a Mallorca, però va ser cridat per aquests actes juntament amb el professor Toubiana, que seria president de l’Acadèmia de Medicina de França. Recordem l’esplendor de les cerimònies, amb el vestit, més un uniforme d’acadèmic, verd amb brodats (no arribaven a portar l’espasí) que ens xocava una mica, però donava molta solemnitat a l’acte.
Després, ja a Mallorca, on anava sovint i acabà residint-hi, el vem veure vàries vegades, de la mà de Pep Tomàs, president de l’Acadèmia de Medicina de les Illes Balears i després d’Alfonso Ballesteros, actual president, i també de Macià Tomàs, membre ara d ela Junta de l’Acadèmia de Mallorca, cap dels serveis de Medicina Laboral del Govern de les Illes.
Macià, gran treballador, va fer una tesi històrica, com la del seu pare, sobre el foc de sant Antoni a Mallorca, i després ha fet un llibre. Ho esmentarem d’aqui un moment, juntament amb Jean Dausset. Precisament l’Acadèmia de les Illes farà, just d’aquí unmes, una sessió necrològica específica, en la qual la nostra acadèmia estarà representada.
La seva relació personal amb Espanya i amb els Països Catalans ha estat molt intensa. La seva esposa, Rosa, ha nascut a Madrid i visqué algun temps a València. En els últims anys han residit a Mallorca, on ha estat acollit com a acadèmic d’honor de l’Acadèmia de Medicina, col•legiat d’honor del Col•legi de Metges, i doctor Honoris Causa de la Universitat de les Illes Balears. I allí va estar amb l’amistat i respecte de tots els metges mallorquins, repeteixo, els presidents Josep Tomàs i Alfons Ballesteros, tots els acadèmics, i en particular Macià Tomàs i Salvà, que va publicar amb ell un llibre en forma de “Diàlegs sobre evolució genètica i cultural. Cap a l’home responsable”. Editat per la Universitat de Barcelona, en versions catalans (2005) i castellana l’any següent (2006). Malgrat les dificultats esmentades continuava amb una certa activitat i darrerament va publicar un treball a la revista “Medicina Balear sobre “Darwin, un debate en el tiempo”. A la ciutat de València li ha lliurat una bona part de la seva documentació científica.
Era una persona interessada per molts aspectes de la cultura, i potser tant per l’art com per la ciència. Durant molt anys va ser un addicte de les galeries d’art, i fins i tot en va portar alguna. En aquest món va conèixer Rosa, la seva dona, autora ella mateixa de llibres en la línia de l’art. I el propi Jean va fer un llibre “Un clin d’oeil à la vie”, en el que exposa molts punts de la seva vida i idees.
En la cerimònia en que se li va lliurar el diploma d’Acadèmic d’Honor vàrem recordar de manera expressa, la seva relació geogràfica amb els Països Catalans, suara esmentada. També que era el premi Nobel de Medicina que havia nascut en un lloc més proper a Barcelona (Santiago Ramón y Cajal, que era de Petilla d’Aragón, cau una mica més llunyà, tant en línia recta, com en hores de carretera). També ara és el que ha mort més a prop de Catalunya.
No vàrem insistir aleshores, però ho hem preparat per un proper article, en la seva arrel personal occitana. Havia nascut a Tolosa de Llenguadoc l’any 1916. El seu pare era pirinenc i la seva mare de la Lorena. Anys de la seva infantesa els va passar a Biarritz, on el seu pare treballà com a metge algun temps. Aquest era Henri Dausset, nascut a Tarbes, estudiant de medicina a Tolosa i després a París. S’especialitzà en la utilització dels medis físics en terapèutica, la que aleshores es deia Terapèutica Física, i principalment amb les cures per medi del sol (helioteràpia), tema sobre el que va fer un llibre. També les radiacions infraroges i ultraviolades, amb altres llibres. A més destacà per un llibre de bon èxit sobre els règims alimentaris: era doncs un bon estudiós de la nutrició. També va dissenyar alguns aparells de Fisioteràpia, i tingué cura d’alguns establiments balnearis, a Biarritz i a Vichy. Fou cap d’un servei de l’Hôtel-Dieu de París, on va morir el 1934, quan el fill tenia disset anys.
Pels seus treballs, i la dedicació als malalts és considerat un dels precursors de l’especialització de la reumatologia a França: president de la societat científica i creador de la revista més important.
