(1925-2008), impulsor de la neuropediatria a Catalunya. In memoriam
Frederic Corominas fou nomenat acadèmic corresponent per premi en la sessió d’inauguració del curs 1960, pel seu treball “La poliomielitis en Barcelona en el curso del año 1958” presentat amb el lema “Minerva”. Fou en el seu temps, especialment entre les dècades entre 1960 i 1980 una de les personalitats més actives i representatives de la medicina catalana. Fou capdavanter en la introducció a Catalunya de la neurologia infantil, especialitat a la que es dedicà de forma prioritària. Ara parlarem breument de la seva biografia, de la seva tasca assistencial, de la seva activitat de docència i publicacions, de la seva representació institucional i d’ell com a persona.
1. Dades biogràfiques: Va néixer a Barcelona el 13 de Juliol de 1925. Estudià medicina a la Facultat de Barcelona, llicenciant-se el 1949. Amplià estudis en estades d’especialització a Londres, becat pel govern anglès i (el 1953-54 i el 1963-65) i en tres estades més a Paris entre el 1954 i 1960 també becat pel govern francès. Parlava diversos idiomes i tota la vida va viatjar molt. El 1966 va presentar la seva tesi de doctorat, dirigida pel professor Manuel Cruz Hernández.
1.
2. Activitat assistencial: durant molts anys va mantenir una activitat hospitalària, repartida entre el Clínic i l’Hospital del Mar. Ben aviat es va especialitzar en neurologia, amb una dedicació molt especial a la patologia del sistema nerviós en els nens. A vegades sorprenia als companys amb les seves observacions personals com per exemple: “em penso que tots els nens amb petit mal presenten una abolició dels reflexes patelars” En aquells anys la principal patologia neurològica infantil era la poliomielitis i les seves conseqüències, tema sanitari de primer nivell en els anys anteriors a les vacunes de Salk i de Sabin. Va esdevenir un gran expert en pulmons d’acer i arriba a ésser l’encarregat de la unitat de pulmons d’acer de l’Ajuntament. Va treballar principalment en els serveis mèdics municipals, i això fou cap del servei de poliomielitis i reanimació neurorespiratòria a l’Hospital del Mar, entre 1957 i 1975, i després, a partir de 1975, cap del servei de neuropediatria, de l’Institut Neurològic Municipal de Barcelona.
3. Docència, treballs científics i llibres: Fou professor de l’escola de Psicologia de la Universitat de Barcelona on explicava l’assignatura de “bases neurofisiològiques de l’aprenentatge. També va ser professor, durant deu anys, de la càtedra de Pediatria de la Facultat de Medicina, al costat del professor Cruz. Autor de molts articles científics i de bastants llibres entre els que citarem: “Parálisis cerebral infantil” (1955), “Reanimación neurorespiratoria” (1963), “Reanimación clínica y semiología en Neuropediatría” (1974 i 1982), que fou traduït a l’italià, “Fundamentos neurológicos del comportamiento” (1977) i d’altres. També va traduir del francès la “Neuropediatria” de G. Lyon i Ph. Evrard (1990).
4. Tasca institucional: Frederic Corominas va fer feina destacada en diverses Institucions mèdiques, més en l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i de Balears de la que fou secretari general entre 1964 i 1972 i vicepresident primer de 1972 a 1980. Entre 1961 i 1965 ja havia sigut secretari de la Societat Catalana de Pediatria, i el 1961 secretari de la reunió pediàtrica de la Unió Mèdica Mediterrània celebrada a Alacant. Quan es va crear la Societat Catalana de neuropsiquiatria infantil l’any 1975, ell també en fou president fins el 1977. Fou aquesta relació estreta amb l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i la seva catalanitat, que el dugué a ocupar el càrrec de Secretari General del Xè Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana, reunit a Perpinyà l’any 1976 que va ser el primer de la represa d’aquests Congressos després de la guerra.
5. Frederic Corominas Beret, l´home: Quan preguntes als col•legues que treballaren al seu costat coincideixen en que era un metge molt seriós i d’una gran responsabilitat, i a més a més un humanista molt culte a qui tot li interessava. Els anys no li feren perdre mai interès pels temes existencials. filosòfics, culturals, històrics i una gran curiositat per tot. Un cop jubilat va fer la carrera de teologia. Els que l’heu conegut el recordareu com un home ben plantat i ben vestit, quasi sempre de negre, a l’hivern amb un abric negre al damunt, amb camisa blanca i corbata i molt digne. Un col•lega que el va estar visitant els últims anys a casa seva quan ja estava malalt de Parkinson em deia que el Dr. Corominas li havia ensenyat molta neurologia però encara més a anar per la vida i en viure-la amb plenitud. Va deixar d’estar entre nosaltres un dia del mes de març de 2008. Tenia 82 anys.
Edelmira Domènech
