(Barcelona, 1892-1990), llicenciat en medicina a Barcelona el 1914, doctor el 1915 amb una tesi sobre «El esquema neutrófilo de Arneth y sus alteraciones en el hipertiroidismo». Participà des del començament en les tasques de la Societat de Biologia i del laboratori de Fisiologia. El 1921-22 fa una estada a Harvard, amb Walter Cannon, on té coneixement directe i immediat del descobriment i aplicació de la insulina. Porta aquest interès a Europa on obté insulina junt amb Pere Gonzàlez, per primera vegada aquí. L’aplicació directa als malalts el converteixen en un especialista en el tractament de la diabetis i les malalties de la nutrició. Porta un servei a l’Hospital Clínic i un sanatori per a diabètics que s’integra aviat a l’Institut Policlínic. El 1933 és nomenat professor agregat de Malalties de la Nutrició de la Universitat Autònoma. Fins a la guerra li coneixem un mínim de 73 treballs. Exiliat a Mèxic, treballa a Ciutat de Mèxic (1939), és professor de la Universitat de Puebla (1941-43), torna a Ciutat de Mèxic, i el 1948 comença una altra etapa a Veneçuela, on és professor de Fisiologia de la Universitat de Los Andes, a Mèrida (1948-50) i després de la Central de Caracas. Torna a Catalunya el 1975 i mor el 1990, una setmana abans de fer 98 anys.
***
El doctor Rossend Carrasco representa potser el pont més important entre la recerca bàsica i la clínica entre tots els membres de l’Institut de Fisiologia. En ell, més que en cap altre, trobem equilibrada aquesta dualitat entre l’home de laboratori, el professor de fisiologia, i en una altra vessant l’exercici de la clínica, en la part que ha estat objecte del seu coneixement de recerca. Això va ser perquè va treballar en un camp, l’estudi dels hidrats de carboni, de primer nivell en la recerca d’aquells anys; però també perquè hi havia una patologia important, la diabetis, i aquell fou el temps en que es va descobrir el remei més important per a la malaltia, la insulina. Carrasco va estar en el centre de la introducció de la insulina a Europa i ho va saber aprofitar pel
benefici directe dels malalts, dedicant-hi en bona part del seu exercici clínic. Fou el primer endocrinòleg pràctic de Catalunya en els anys d’abans de la guerra.
