L’OBRA CIENTÍFICA DEL DOCTOR DAVID CARDÚS (Barcelona, 1922 – Houston, 2003)
Ara toca parlar dels aspectes científics de l’obra del doctor David Cardús, els mèrits pels quals aquesta Acadèmia va acollir-lo com a membre d’honor. Hi ha principalment la seva activitat docent, expressada en el que ensenyava, i la de recerca, analitzada per medi de les seves publicacions i la repercussió que han tingut.
El primer que he trobat és que es tracta d’una anàlisis que no és de les més fàcils de fer, no pas per la qualitat i quantitat del seu contingut sinó per la seva orientació. David Cardús estudià aviat els problemes de la manca d’exercici, en persones allitades. Això el portà a interessar-se per la rehabilitació i a ser professor d’aquesta matèria. I per això es va dedicar a una activitat que tot i que s’entén bé, aquí ara no sabríem pas massa on posar-la, perquè queda una mica lluny dels nostres camps i esquemes més habituals de recerca.
Si diguesim només que va fer estudis sobre medicina de l’espai no li fariem gaire honor perquè aquesta és una especialitat aquí sense cap pes, tant que s’ha suprimit. Però cal dir que el seu treball a la NASA, el que mediàticament és més conegut, s’orienta cap aquí.
Cal dir que el doctor Cardús va conrear alguns aspectes bàsics que aplicà a diverses activitats i d’això en ve una tasca molt personal i en part més original de continguts. És un metge amb una sòlida formació matemàtica que aplica els seus coneixements en camps poc habituals. D’una banda hi ha els estudis bàsics de fisiologia que va aplicar en ls estudis sobre manca d’activitat (primer per estar al llit), i sobretot a la rehabilitació i més potser en el camp de la rehabilitació cardiaca, També la de les lesions medul.lars, entre altres. D’altra banda aquesta formació matemàtica li facilità aplicar aquests coneixements en el camp també de la fisiopatologia i de l’experimentació.
Va treballar al llarg dels anys en molts aspectes però al cap del temps els que han tingut més ressò han estat l’estudi dels models de modificació de la gravetat i la seva repercussió en la fisiologia i fisiopatologia humanes. L’estudi de la fisiologia de la ingravidesa i les seves conseqüències han estat potser el centre de la seva obra, vista en perspectiva.
Recordem que no solament estudià els seus efectes sinó que intentà analitzar-los, compensar-los, corrregir-los també, mitjantçant la creació d’una gravetat artificial. L’instrument, creat en bona part per ell, necessita molt enginy per a la seva concepció. Ho explicà molt clarament aquí mateix el dia del seu ingrés com a acadèmic d’honor el novembre passat. També havia fet, pels estudis experimentals, un simulador de gravetat artificial.
Això el dugué de manera bastant directa a interessar-se pel futur, l’adaptació de l’home a la vida en condicions de gravetat diferents, veure si era possible, i què calia fer. Els seus escrits, i conferències, sobre la vida de l’especie humana a l’espai, fora de la terra, estan expressats amb una base científica molt sòlida, ben allunyats del que es podria dir-ne ciència ficció.
Així, quan va fer l’abril de 1996, la lliçó Joan Alòs, al centre quirúrgic Sant Jordi el tema va ser «Projecció de la vida a l’espai» i diu de manera molt directa: «Avui voldria parlar-vos de futur, d’un futur que no és una simple continuació del present… sinó d’un futur que canviarà la vida del món». Es una visió del savi que pensa, que surt del contingut detallista d’un article, que hi veu més enllà, però sense deixar, ni per un moment, l’anclatge sòlid en el treball experimental del laboratori d’ingravidesa.
Un segon aspecte prou important, i relacionat en part amb aquest, però amb una relació més directa amb la clínica i la terapèutica, són els estudis de rehabilitació en persones que han patit lesions de la medul.la espinal. La pèrdua de capacitat motora, la dificultat per a fer exercici, àdhuc la dificultat per a incorporar-se, tenen també les seves repercussions hemodinàmiques cardiaques, que Cardús analitza. Ajunta, en part, perquè les condicions no són pas les mateixes, les alteracions que es pateixen quan una lesió motora dificulta el moviment, o quan la ingravidesa crea unes condicions de moviment diferents de les habituals.
Finalment, i més en els últims temps, s’ha de considerar l’orientació que dóna a la seva obra cap el camp de la Salut Pública.
S’ha esmentat, al començament, que calia valorar principalment dos aspectes en l’obra científica: el que ensenyava i el que investigava. Hem parlat d’aquest. En el primer hem de recordar, i no hi insistiré perquè ja s’ha dit, que ha estat professor del departament de Rehabilitació del Baylor College of Medicine, a Houston; també professor de Fisiologia en el mateix Baylor College, i encara la seva dedicació com a professor de Biomatemàtiques a la Rice University, igualment a Houston.
*
La tasca científica realitzada per Cardús ha estat prou activa. Hem fet una anàlisi del seu curriculum, que va enviar a l’Acadèmia, actualitzat fins a l’any 1999, i de les referències en els índex d’articles més a l’abast, el Medline. Va ser autor de més de cent treballs publicats. A la relació dels «papers» del seu curriculum n’hi 114, a més de 5 llibres dels quals és autor o editor i 15 capítols de llibre. En total 134 publicacions.
Dels articles, 54 han estat recollits a la base de dades Medline. D’aquests 54, que hem de considerar en principi els més rellevants, 38 ho són com a primer signant i 15 d’ells com a signant únic. Després veurem en quines revistes publicava. El primer article recollit al Medline és de l’any 1965, i abans ja n’havia publicat 19. Aquest índex s’inicià el 1966. Cardús comença a publicar abans que hi hagi el Medline (hi havia altres coses, com l’Index Medicus. Això vol dir aquest curriculum no pot ser valorat amb la visió d’un jove becari d’avui.
S’ha de recordar encara un altre aspecte, que són les conferències i seminaris, inclosos en el concepte de «Invited lectures», que són 135. Moltes d’elles estan a la base d’articles posteriors.
Podem fer un comentari sobre aquest esquema de publicacions, que no s’adiu massa amb el que és costum ara en els investigadors més joves: moltes més publicacions i molts més signants. Aquí les diferències generacionals són molt grans, potser més ara a la península que a Amèrica. Aquí hem arribat més tard al «boom» de les publicacions i la necessitat de tenir treballs en revistes de factor d’impacte alt.
Cardús va treballar molt àmpliament en un camp molt especialitzat, però també més separat de l’activitat mèdica diària. Els seus estudis no afecten gaire, avui a la població diríem normal, la que viu en les condicions habituals. D’una banda és una medicina de «no malalts», veure com afecten les condicions d’ingravidesa a la població que haurà d’anar a l’espai, o sigui, per ara, en condicions de salut òptimes. D’altra banda els subjectes d’estudi, els «clients», avui són molt pocs. Però sense perdre de vista que en un futur «que no és continuació del present», com ell mateix va escriure, poden afectar a grups molt més extensos de la humanitat. Són doncs estudis de base, d’abast avui limitat. Tan limitat que ja hem dit que la pròpia especialitat a Espanya s’ha suprimit.
Però abans d’aquesta incursió en el camp dels estudis de les repercussions de canvis en la gravetat, en excés o per defecte, l’obra de Cardús era prou sòlida, i precisament per això arribà al camp dels estudis de la medicina de l’espai.
Analitzarem alguns aspectes d’aquests treballs, basasnt-nos més en els recollits al Medline, però sense deixar la consulta del curriculum sencer, que és gairebé d’una extensió triple pel que fa a les publicacions: a) distribució en el temps; b) signants, nombre i lloc; c) els col.laboradors; d) les revistes; e) la temàtica.
DISTRIBUCIÓ EN EL TEMPS
En un període de 33 anys, de 1965 a 1997, que és l’any de l’últim treball recollit al Medline, hi ha 54 treballs. Distribuïts per quinquennis hi ha un primer periode d’activitat, expressat en publicacions, molt més gran, de 22 treballs (1965 a 1969). D’ells l’any 1967 va ser el més prolífic, amb vuit treballs publicats i recollits a lls Index.Després es manté amb una producció de 5-6 treballs per quinquenni (entre 11 i 14 si mirem el curricuklum sencer), amb un petit increment el 1992 en que apareixen tres articles. En conjunt aquesta producció, atesa la seva època de més activitat, és important si es valora el nivell, la recollida en bases de dades. També cal dir que la eva època de més activitat científica va ser, vitalment, la de la quarentena, amb 24 treballs.
L’esquema global, considerant la globalitat dels 134 treballs es amnté, però cal fer dos comentaris. Hi ha una agulla, en la sèrie d’informes publicats per la NASA, al voltant del 1965, sobre efectes de l’allitament prolongat. Són 14 capítols o articles, separats, fets pel grup de Vallobona, Spencer, Vogt i Cardús, com a signants habituals, i algun altre més esporàdic. Després també una agulla més petita el 1983 amb els capítols d’un llibre, del que fou coeditor, sobre rehabilitació després d’una patologia coronària.
SIGNANTS
Ja s’ha dit que dels 54 articles indexats, que considerem els més rellevants, en 38 és primer signant i en 15 és l´unic. El nombre de col.laboradors, en el conjunt dels treballs indexats, és de 31. D’ell 22 ho són una sola vegada, en treballs de signatures múltiples, i altres són més habituals.
El col.laborador més habitual, el que fa més equip amb ell, al llarg del temps, és WG Mc Taggart amb el qual signa fins a 18 treballs, és a dir un terç dels articles indexats, i en total 21. . Va ser una col.laboració habitual, llarga en el temps, entre 1967 i 1997. En el periode dels anys 80’s i 90’s hi ha també la col.laboració, de RM Thrall, signant junts 11 articles; MJ Fuhrer, amb 6, i F Ribas-Cardus, amb 4, aquests junt també amb Mc Taggart.
A l’etapa inicialde dels anys 60’s hi ha una col.laboració puntual per a temes d’urologia, principalment en relació a la bufeta, amb Scott i Quesada, signant 9 treballs amb ells.
Més extensa i fonamental pel temsp en que es va fer, és la col.laboració amb el grup en el que està integrat Carles Vallbona, juntament amb Spencer i Vogt, entre altres. Hi ha la llarga sèrie de treballs en condicions de repòs al llit, que portarà a l’inici de la col.laboració amb la NASA. En conjunt signa 25 treballs junt amb Carles Vallbona, 22 amb W Spencer i 16 amb Vogt. Cal dir que els treballs amb Vallbona comencen molt aviat, el 1959 amb un treball publicat a Insula, dos més a Espanya i els altres ja als USA a la dècada dels 60’s.
En els anys 80 hio ha quatre treballs, tots sobre fisiopatologia cardiaca, fets amb Enric Domingo.
LA TEMÀTICA: ANALISI DELS CONTINGUTS
Analitzem el contingut del recull del Medline, que és el que té més difusió. Hem preferit aquesta relació ja filtrada que no pas la més edtensa del curriculum que de fet, a banda el nombre de treballs, no canvia gens l’orientació. Veiem que els primers treballs recollits són del 65 (el Medline s’inicia el 1966). Aleshores comença unes línies en le sque, amb més o menys variacions, hi ha un fil d continuïtat fins els escrits dels últims temps. D’una banda va des de les alteracions de la bufeta fins a la patologia de la medul.la espinal. D’altre l’estudi de les condicions de repòs al llit, amb la conseqüent disminució d’activitat, que enllaçaran directament amb els canvis que s’experimenten en condicions d’ingravidesa. Cal dir que l’any 1965, de la mà del grup de Vallbona, Spencer i Vogt, ja escriu en publicacions de la NASA. Els trreballs sobre al gravetat els trobem directament a parttir dels anys 90’s, però la relació amb la NASA ja és evident el 1965, és a dir 25 anys abans. Seguirem un fil cronològic en la mesura que això sigui possible.
Hem vist la referència de fins a 9 publicacions fetes abans d’iniciar els seus treballs americans, o alguna lleugerament posterior. Són els que en diríem treballs més inicials. El primer és publicat a París l’any 1954, en el seu temps curt a l’Hospital de La Pitié, amb C. Lian. Després venen treballs signats amb autors catalans: amb Joan Gibert Queraltó, sobre la funció ventilatòeia en malalts cardiacs, el 1955. El mateix any, a Medicina Clínica, dos amb Josep Garcia Llauradó, sobre determinacions bioquímiques per fotometria de flama. Curiosament en aquest treballs consta con a professor de Cirurgia experimental a la Unicsitat d’Otago, Dunedin. Nova Zelanda. També dos treballs publicats amb Carles Vallbona, a Insula, el 1959 i 1962, sobre electrònica i teoria de la informació. I amb el mateix Vallbona i Andreu Pie un programa modern per a l’ensenyament d ela fisiologia, el 1962 a la revista de la facultat de medicina d Saragossa.
1) En el camp de la patologia de la bufeta hi trobem 5 treballs (i en el total 9), fets amb dos autors més: FB Scott i EM Quesada. El primer, publicat el 1965, estudia els estímuls elèctrics de la bufeta en treball experimental en gossos i humans (54). Els articles en aquest camp són més de la primera època. Aviat veiem un estudi sobre dades de micció (48), l’estudi del flux urinari abans i després de la prostatectomia (42). De seguida la relació amb les lesions de la medul.la espinal, a la qua de cavall (38) i una classificació funcional de les disfuncions neurogèniques de la bufeta (36). Aquests són els cinc articles que fa sobre el tema de la fisiopatologia de la bufeta. Es publiquenen un lapse de temps d quatre anys, de 1965 a 1968. Després la línia queda tancada, tot i que l’estudi de la patologia medul.lar i la seva rehabilitació serà una constant repetida i important en els escrits de Cardús.
2) Un segon camp qu apareix molt aviat, el mateix 1965, són els efectes fisiològics i fisiopatològics de les condicions de repòs prolongat (estada al llit) sobre diverses funcions. Al cap del temps hi haurà dos aspectes principals. D’una banda les persones que estan obligades al repòs per la seva patologia, p.e. els paraplègics, els que tenen lesions a la medul.la. D’aqui la importància d’aquests estudis per a la rehabilitació. D’altra banda l’estudi experimental de cara al que molt més tard seran els treball sobre ingravidesa.
Hi ha una primera sèrie de treballs, fet pel grup on està integrat Carles Vallbona, un altre català a Houston. Tenen un títol de sèrie comú «Els efectes de l’allitament en diversos paràmetres de funcioins fisiològiques. Es una sèrie de 14 articles (només 4 els hem vist al Medline, 53, 52, 50, 44, no sabem perquè), i l’estudi global és molt complet.
També hi ha estudis sobre alteracions de la gasometria respiratòria (40), i molt més tard estudis sobre impedància elèctrica en la musculatura de braços i cames (3). Deixant de banda aquest últim els altres treballs esmentat són del període 1965-67. Però els efectes de la manca o reducció de l’activitat es mantenen també en altres articles posteriors. Aquests canvis d’activitat es manifesten de manera més directa en diverses funcions, bàsicament cardiaques i respiratòries. En les primeres hi ha els efectes sobre la patologia vascular coronària. És una línia molt complexa en la que hi trobem al voltant d’una dotzena de treballs.
Després segueix l’altre pol de l’activitat-inactivitat, que és l’exercici, també amb una altra dotzena d’aportacions, sovint entrebranquillades amb el grup anterior.
3) En el camp més estrictament de la fisiopatologia cardiaca hi ha l’estudi sobre arítmia sinusal en malalts que tenen lesions del SNC (51), fet encara amb el grup de Vallbona. També els estudis de recuperació de la freqüència cardiaca, en persones sanes, en relaciño amb l’edat i les condicions físiques (45). Més enllà la utilitat de les tècniques de computació en els programes de rehabilitació cardiaca (31) i d’avaluació de la funciñó del cor en la rehabilitació de malalts amb patologia isquèmica (27), i també en línies semblants (24).
Potser cal fer més esment d’un treball fet amb WG Mc Taggart i F Ribas-Cardus, en el que s’inclouen tres aspectes en els que va treballar: la patologia isquèmica, l’exercici i l’estudi dels lípids del plasma (21).
Més enllà trobem la relació entre el risc coronari i la patologia medul.lar (8), amb els mateixos coautors i finalment una al.lusió a la resposta cardiovascular en relació amb la gravetat artificial amb simulador (AGS), amb Mc Taggart (6).
En relació amb la repercussió sobre les funcions respiratòries un primer treball fa referència a la utilització d’aparells de respiració assistida (49), encara amb el grup de Vallbona, el 1966. Un estudi més fisiopatológic sobre els estímuls propioceptius en la regulació de la funció respiratòria a l’home (33) i el desenvolupament d’una tècnica computoritzada per a l’estudi de les variables respiratòries (32).
4) En una línia que surt d’aquí, però valorant més els aspectes de l’exercici, hi ha, ja s’ha dit, una altra d’aportacions. Sovint pot ser difícil destriar el capítol en que les inclouen. Aquí hi ha una de les bases de la seva activitat més clarament docent i assistencial, la rehabilitació. Ja l’any 1966 publica, en una revista de Medicina de l’espai, un article en que e sfa un treball ergomètric amb bicicle (47) i l’any següent utilitza una programa computoritzat per a valorar les dades obtinguds en el test ergomètric del bicicle (41).
El primer treball amb Mc Taggart analitza els efectes de l’exercici en la determinació de l’aigua total del cos, utilitant un isòtop, el triti. (35). Secundàriament surt un treball sobre anàlisis dels errors si s’apliquen tècniques amb diversos isòtops (34). Hi ha encara més treballs en aquesta orientació (29, 28), sobre test de’exercici (23), sobre recerca del beneficis potencials de la rehabilitació (22, 21). Es un camp relativament complex i detallat.
5) L’estudi de les lesions medul.lars és una altra eles constants de Cardús, i d’aqui vé l’orientació cap a la rehabilitació. Està imbrincat amb altres treballs. Recordem un dels treballs amb Scott i Quesada sobre la micció en afectats de lesions a la cua de cavall (38); els efectes de la restricció de sodi i l’ús de diurètics en malalts paraplègics (25); estudis sobre distribució d’aigua, sodi i potasi en afectats per lesions de la medul.la (18, 17, 16). També estudis d’activitat elèctrica en tetraplègics (15).I encara estudis sobre risc coronari i perfils de lípidsen lesionats medul.lars (8, 7).
La visió cap el camp de la rehabilitació el porta a altre streballs amb Fuhrer i Thrall (20), analitzant, entr altres aspectes la qualitat de vida i els aspectes entre cost i benefici, que després es van tenir molt més en compte.
En relació amb aquests treballs cal remarcar les al.lusions a aspecte smés clarament bioquímics, tot i que no pas massaxos, ja esmentats, com les distrtibucions d’aigua, sodi i potassi i estudis sobre perfils lipídics.
6) El treball en el camp de les disminucions físiques intenses (lesionats espinals) i la rehabilitació el porta a interesar-se per diversos aspectes de la salut pública, que sónobjecte d’alguns treballs més específics. Entre els més característics d’aquesta orientació cal recordar l’editorial «Cap a una medicina basada en el concepte de salut» de l’any 1973, en una revista de medicina preventiva (30) o la preocupació pels sistemes de salut (26).
7) Un camp potser una mica apart però que està en la base d ela formació metodològica de Cardús és l’aplicació de les matemàtiques a la medicina. Aquí es fa poc, i són relativament comptats està en la base de la formació metodològica de Cardús és l’aplicació els metges que creuen en la newcesiitat d’una formació matemàtica sòlida. Caedús va terballar bastant en aquest camp. Així remarca la importància de les mesures quantitatives en medicina i biologia (46); la necessitat d’establir un programa de biomatemàtiques a les escoles de medicina, ja expressada l’any 1967 (39); l’interès d’aplicar models matemàtics a l’estudi de la funció cardíaca ((37), i algun altre. Això lliga amb part de la seva activitat docent i com a autor de llibres.
8) I arrivem a l’últim dels camps en que va treballar Cardús, i el que li ha donat més renom a nivell gairebé popular, l’estudi de les possibilitats de vida humana fora de la terra. Una de les primeres dificultats amb que es pot trobar, àdhuc en viatges llargs, és la modificació de les condicions de la gravetat. Això afecta algunes funcions fisiològiques, que ja havia estudiat en malalts sotmesos a inactivitat forçada per les seves lesions. Primer les dificultats en les naus que viatgen fora de la terra (el que és un fet ja ben real) i després les possibles dificultats si es pot viure en un medi amb gravetat diferent de la terra (el futur diferent que deia, quan la lliçó Joan Alòs).
Els primers treballs amb referència primària a les condicions de modificació de la gravetat els trobem en l’estudi de la gravetat artificial, els simuladors de gravetat, des de l’any 1990, és a dir bastant tardanament en el conjunt de la seva obra. Però des d’aleshore sla majoria dels seus treballs s’orienten cap aquest tema. Així tenim estudis sobre desenvolupament d’una gravetat artificial (11), els simuladors (AGS) i el progrés en el seu disseny (10, 9); la resposta cardiovascular en condicions de AGS (6) i altres aspectes (5,4). També els estudis en condicions de disminució de la força gravitaòria, d’ingravidesa, en temps llarg o en posició horitzontal (2, 1).
9) Queden els escrits en llibres, que tot i no tenir el ressò, i la valoració d’impacte dels articles, tenen la seva importància, i una orientació diferent, mé spersistent i menys fugissera. Ja l’any 1965 és editor del llibre d’abstracts d’un Symposi anualñ de Biomatemàtiques, fet a Houston.
És autor únic d’un llibre que s’edità a Barcelona «Introducción a las matemáticas para médicos y biólogos», publicat el 1972. Consta coma editor, junt amb Carles Vallbona, d’un llibre sobre Computadors i models matemàtics en medicina, en anglès, per Springer Verlag, el 1981, recollint una Conferència de matemàtiques al servei de l’home feta a Barcelona el 1987. Igualment és coeditor d’un llibre sobre rehabilitació en patologia coronària, el 1983, del que és autor o coautor de sis capítols.
VISIO DE CONJUNT
En conjunt, i ell mateix ho posa en la pàgina final de resum valoratiu del seu curriculum, tramès a l’Acadèmia diu «la meva educació bàsica en fisiologia humana, cardiologia i matemàtiques, han tingut un impacte en les meves contribucions tant en la recerca mèdica com en el treball clínic. Aquestes contribucions s’han desenvolupat principalment en les àrees d el amedicina física i la rehabilitació, el programa biomèdic de l’espai en l’aplicació de les matemàtique si la tecnologia e la computació a la recerca mèdica». Els seus estudis sobre fisiologia de l’exercici van fer que, juntament amb el doctor Ulrich Luft, participés en la selecció dels primers astronautes americans, a Alburquerque, New Mèxic, dins dels treballs de la Lovelace Foundation.
Després va crear el primer programa de rehabilitació cardíaca en el departament de Rehabilitació del Baylor College of Medicine a Houston. Després aquests programes es van aplicar a lesionats de la medul.la espinal, principalment en paraplègics.
En resum: Cardús és un metge amb una formació com a fisiòleg. S’especialitza en malalties respiratòries, estant quatre anys a Puig d’Olena. Després es forma com a cardiòleg a París (1953-54), fa l’especialitat a Barcelona (1954-56) i segueix a Manchester (1957). Un periode curt a Nova Zelanda. Després ja anirà als Estats Units, on trobarà temps per a fer una formació en matemàtiques per a ciències de la salut a Ann Arbor, Michigan, que li serà molt útil en la seva orientació posterior. Va aviat a Houston, on treballa amb un grup amb Vallbona i publica molts treballs amb ells. Contacta amb la NASA, té estudis sobre l’exercici, la manca d’exercici i el repòs. Això el porta a preocupar-se de la rehabiltació d’aquests malalts, i també altres aspectes de la rehabilitació post lesional, p.e. en el camp de la patologia medul.lar o coronària. I això mateix també el porta a participar en les tasques biomèdiques de la recerca per les condicions de vida a l’espai, des la selecció dels primers astronautes fins a als estudis sobre els efectes de la gravetat artificial (simuladors de gravetat per a naus espaial) fins a la situació d’ingravidesa.
Jacint Corbella
