Homenatge a Josep Adserà, en el marc del XIII Congrés d’Història de la Medicina Catalana (La Canonja, juny 2004).
Aquest és el tercer Congrés d’Història de la Medicina Catalana que es fa en terres de l’espai tarragoní. El primer fou el celebrat a Poblet el 1984, quart de la sèrie, que presidí el doctor Josep M. Calbet, originari de ben a prop. Després el setè, el 1992, a Tarragona, presidit per Josep Adserà i ara el tretzè a La Canonja, presidit per Josep M. Sànchez i Ripollès. Ara que tornem a aquest espai ha semblat adient als organitzadors retre un homenatge a qui ha estat un dels motors del desenvolupament dels estudis d’història de la medicina en l’àmbit de Tarragona. També, a un nivell molt diferent, cal considerar-lo entre el primer grup de metges que van dedicar-se als estudis de l’activitat preventiva dins de les empreses, el que ara és l’especialitat de Medicina del Treball, àdhuc impartint cursos d’higiene i seguretat en el treball.
Adserà ha estat el primer professor efectiu d’història de la medicina a la facultat de medicina, inicialment de Tarragona, més tard de Reus, lligada primer a la universitat de Barcelona, i ara ja ben consolidada a la Rovira i Virgili. També ha estat el primer que ha aplegat un conjunt d’historiadors convocant l’any 1989 (comprovar) una primera Jornada d’Història de la Medicina a Tarragona, al voltant de l’Hospital de Santa Tecla. Aquesta idea, trasplantada a Reus, ha estat seguida pel doctor Sànchez Ripollès, amb dues jornades més. Després presidí el setè Congrés.
Adserà metge prou conegut a Tarragona, amb una llarga activitat hospitalària, com a director de l’hospital de santa Tecla durant molts anys, i com a membre actiu del Col•legi de Metges, s’ha preocupat a més a més, dels estudis d’història de la medicina. ha estat professor a la facultat, és autor de pràcticament una dotzena de llibres sobre temes d’història tarragonina, i de molts articles, d’història mèdica i no mèdica publicats a la premsa. Això fa que sigui una personalitat ben coneguda dins de la vida local. Amb el que he explicat queda justificat un homenatge, però crec que aquest queda més ben definit si es fa una anàlisi de les seves aportacions, en aquest cas el camp de la història de la medicina catalana.
Els llibres del doctor Adserà
1. Adserà és un autor prolífic de llibres. Un grup el situem dins de la sèrie d’història de l’hospital. Alguns formen un conjunt: la «Col•lecció Hospital de Sant Pau i Santa Tecla. Tarragona». És un grup de sis obres que recullen aspectes monogràfics importants de la vida de l’hospital i són una aportació, molt documentada, de diversos aspectes des del segle XVII fins a l’època actual. S’esmenten més per ordre cronològic que no pas de publicació. Han aparegut entre els anys 1992 i 2000.
El volum número 4 comprèn de fet dues monografies. La segona tracta del teatre Principal de Tarragona (1636), seguint la tradició que algunes representacions de teatre fan revertir els seus beneficis a obres de caritat o a sosteniment d’institucions sanitàries. Fa un estudi comparatiu amb el mateix tema en altres ciutats, recordant el privilegi, més antic, de Felip II al teatre de la santa Creu de Barcelona el 1587. En el mateix volum hi ha l’estudi sobre la Casa de Convalescència, que aquí data de 1815. En el llibre es fan una àmplia anàlisi i reproducció documentals.
Un altre volum, el tercer, té un títol prou clar: «La Casa de Recollides de Tarragona. Primera ampliació de l’hospital, any 1764. Breu estudi sobre espolis i vacants». La lectura atenta permet conèixer molts aspectes no solament de la sanitat tarragonina del temps sinó de la vida social i econòmica de la ciutat i, de fet, de Catalunya.
Els aspectes moderns són recollits en altres tres llibres, un dedicat a Pere Batlle, que fou degà de la Junta de l’hospital; un altre a Salvador Guardiola, director de l’hospital de 1960 a 1967 i un tercer que recull la «Història moderna de l’Hospital de Sant Pau i Santa Tecla (1939-1990)». Són elements valuosos per conèixer el detall de molts fets d’interès en la petita història mèdica i ciutadana locals.
Un altre llibre de límits més amplis, és el que es dedica a recollir els «Actes celebrats en el IV Centenari de l’Hospital Nou de Sant Pau i Santa Tecla», en el qual actua de fet com a editor.
2. Altres llibres. Un llibre que té el mateix aspecte editorial, relacionat també amb l’hospital, però fora de la sèrie, és la «Història antiga i moderna del Cementiri de Tarragona. Les despulles de Teodor Reding i de Joan Smith descansen en aquest cementiri». S’edità el 2002. Recull moltes hores de recerca de l’autor relacionant el cementiri amb el propi hospital, que n’era el propietari, però ampliant els límits temporals del tema, rercordant gairebé tota la història funerària de Tarragona. Potser més encara que en els llibres anteriors el vessant d’interès ciutadà supera amb escreix l’àmbit de la història estrictament sanitària, perquè a Adserà li interessa sobre tot la història de la seva ciuitat, molt més enllà de la medicina, que n’és sovint només el punt inicial que l’apropa a una qüestió.
– També fora de la sèrie, però amb un contingut i intenció semblants, és el magnífic treball, de més de 37o pàgines, sobre «El doctor Rafael Battestini i Galup i el seu entorn, director de l’hospital de Sant Pau i Santa Tecla (1923-1937). Estudi documental». Aquí es veu, però no pas més que en altres treballs, la raça de buscador d’arxiu d’Adserà. Recordem la personalitat eminent, i discutida per la política, de Battestini, afusellat el 1939 per la repressió de la postguerra. De fet el llibre el podem considerar com un homenatge a l’obra de Battestini.
– Ben diferent és l’obra «Tarragona capital de província. Estudio histórico documental sobre la división del territorio», publicat el 1986. És el primer cronològicament i està escrit en castellà. És una aportació mot rica en dades, analitzant de manera ben documentada, com sempre diríem, en aquest cas els diferents enfocaments en la divisió administrativa del territori a la primera meitat del segle XIX.
– Un text particularment interessant, i poc conegut, perquè fou pressionat a limitar-ne la difussió, és el llibre «Els estudis universitaris de medicina a Tarragona. Testimoni documental». Aquí hi ha una àmplia aportació documental per l’estudi dels fets que van dur a iniciar la facultat de medicina de la que aleshores es deia «extensió» de Tarragona a la ciutat de Tarragona, per impuls del doctor Obiols, degà de medicina i el trasllat posterior a Reus, en el rectorat del doctor Badia. Adserà hi aporta de manera raonada i documentada la seva visió personal, honrada i dolguda pels fets.
* La tesi de doctorat. Un treball anterior als llibres esmentats, però molt extens, és la seva tesi de doctorat, que jo vaig dirigir. És sobre «La epidemia de Tarragona del año 1809 y su entorno histórico en el Principado. La enfermedad dominante fue la fiebre carcelaria». Va ser presentada l’any 1984. Són tres volums, amb un ampli apèndix documental, i un total de 1.019 pàgines. És un estudi molt important sobre el tema, en el que es demostra d’una banda la seva capacitat de cercar documentació i d’altra la seva fomació mèdica per a interpretar el fets. Adserà no va ser un doctor precoç. Va presentar el treball quan tenia seixanta anys, que ara pot semblar tard, però en el context dels seus anys de metge no ho era pas tant. Cal recordar la situació del temps. Quan Adserà va acabar la llicenciatura el doctorat només es podia fer a Madrid i aquí la tradició de fer-lo quedava pel qui tenia una cert enfocament cap a la universitat. Per la resta no servia de gran cosa. A més si anava a exercir a Tarragona encara quedava més lluny d’aquesta visió del doctorat. Pocs feien la tesi; després les coses van anar variant, però al qui ja estava situat en altres àmbits: assistencial, col•legial, no li calia. Quan les coses van canviar, amb l’ensenyament d’alumnes de rotatori, Adserà ja va captar l’onda i feu el seu treball que, ja s’ha dit, era important i aclaria un tema, d’interès local, poc analitzat abans.
Les monografies i articles.
Altres treballs d’Adserà, tot i ser monogràfics, no són tan llargs. D’alguns n’ha fet edició independent i tenen ointerès puntual que pel nostre tema cal esmentar. Així estudis dedicats a fets de l’hospital, més en el segle XIX o a alguns dels seus metges, per exemple el doctor Joan Vives, consdierat com el primer «resident» en els entit més modern, en els anys de la guerra del francès. També les vicissituds que va patir l’hospital pels mateixos anys.
Adserà aleshores ja havia publicat bastants treballs, estudis curts en forma d’article al Diario Español de Tarragona, o al Butlletí del Col•legi de Metges de Tarragona. gairebé una trentena, i després al Diari de Tarragona. Molts eren sobre el tema genèric de l’Hospital de sant Pau i santa Tecla de Tarragona, amb subtítols específics. La situació de l’època va fer que es publiquessin en castellà. Recordem que, durant moltíssims anys, no hi havia premsa en català. Aporta una bona quantitat de dades per a conèixer detalls de la petita història de l’hospital i, al voltant d’aquestes notícies, també de la ciutat.
També hi ha, al mateix diari, una sèrie llarga, dividida en set parts, amb la visió genèrica «Los estudios univesitarios en Tarragona» publicats l’estiu de 1981. Més tard, quan va sortir, a partir de 1984, trobem algunes aportacions a la revista «Gimbernat».
Áixí mateix són interessants els treballs que Adserà va dedicar a la memòria de l’arquebisbe Antoni Agustín, un dels seus personatges tarragonins preferits, molt més importants que la breu cita que en fem aquí. En el camp d’estudis locals no mèdics hi ha els dedicats al port, la Rambla, la portada de l’aigua, la història dels estudis universitaris, nombrossos escrits sobre demografia, aspectes diversos dde fets del trienni co, l’ordenació del territori i altres. En aquest sentit Adserà çes un erudit d el ahist`pria local, un cronista de la ciutat, i també un capdavanter perquè no és pas el mateix, no per l’estil ni per l’enfocament, la manera de treballar d’Adserà que la que es fa ara que hi ha una facultat universitària.
En total hem trobat més de dues centes publicacions d’Adserà, de les que més de cinquanta són d’interès per la històpria de la medicina, que és el camp que ara ens ocupa, i que ha d’estar en els repertoris bibliogràfics. També hi ha, ja s’ha dit, una dotzena de llibres sobre temes d’història de la medicina o de les terres de Tarragona, principalment de la ciutat, i més al voltant del seu hospital.
A tall de resum
Com a resum del que s’ha dit cal assenyalar:
1. Josep Adserà és un treballador important en el camp de la història de la medicina, tant pel nombre (més de cinquanta), com per l’amplitud (més de deu llibres) dels seus treballs.
2. Ha treballat principalment en el camp de la història de la medicina de Tarragona, més de l’hospital de Santa Pau i Santa Tecla, al que ha dedicat bona part de la seva vida com a metge i del que ha estat director. També ha estudiat àmpliament les arrels universitàries de Tarragona, i en altres aspectes més puntuals les epidèmies de la ciutat. Tampoc cal oblidar els seus treballs d’abast històric més ampli (divisió territorial, treballs entorn de Scala Dei)
3. El seu estil d’historiador segueix més el perfil del buscador de documents entorn d’un tema, gairebé fins a esgotar, si més no en una primera passada, les fonts. Aporta sovint els documents en forma d’apèndix. En canvi té menys tendència a fer visions generals més teòriques. Aquesta és una forma ben definida de fer història i de fet és l’estil de molts historiadors que prefereixen aportar dades que no pas fer deduccions ni síntesis. Ens recorda una mica la manera de reunir documentació de Josep M. Roca i Heras, entre els nostres medievalistes, o de Ramon Jordi en el camp de la història de la farmàcia.
4. Des del punt de vista institucional cal recordar que presidí unes Jornades d’Història de la Medicina a Tarragona, obrint un camí. També que fou president del Congrés d’Història de la Medicina Catalana de Tarragona el 1992 i que ha estat professor d’història de la medicina de la Facultat de Tarragona i Reus. Fou elegit membre corresponent de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya l’any 1994, en la mateixa fornada que Manuel Camps i Clemente, un altre dels presidents dels nostres Congressos.
Jacint Corbella
La Canonja, 4 de juny de 2004.
